La guerra de les galàxies

L'altre dia vaig anar al cinema a veure la darrera entrega d'aquesta saga, de mai no acabar, basada en les aventures d'un grupet de fanàtics religiosos que es barallen entre ells per veure qui té l'espasa més llarga. He de confessar que la meva relació amb Star Wars, altrament coneguda com La guerra de las galaxias (un dels punts àlgids del funest art de la traducció de títols fílmics al castellà de forma matussera, només superat per The sound of music A.K.A. Sonrisas y lágrimas) ve de lluny. Recordo tardes senceres de visió i revisió de films de dubtosa categoria intel·lectual com El Imperio contraataca o La amenaza fantasma acompanyat d'infinitud de bols de crispetes, ampolles de Fanta de taronja (una beguda soltera que encara no havia conegut el seu amant rus de nom Vodka) i companys de classe tant o més rarets que jo. Recordo també ridículs combats amb espases invisibles a qui nosaltres mateixos, amb l'energia inesgotable que ens produïa l'arribada de l'hora del pati, posàvem so de làser rogent. Combats que sovint acabaven en aferrissada disputa per tal de determinar qui havia guanyat, qui de nosaltres era el veritable mereixedor del títol de jedi.

Passats els anys i mentre la meva mascara de Darth Vader acumulava pols en un racó amagat d'una prestatgeria vella, Disney va comprar els drets de la famosa saga amb la voluntat d'incorporar-ne tres episodis nous. D'ençà que va estrenar-se el primer film de la recent trilogia, en Miquel, en Jaume i jo hem assistit religiosament al cinema Phenomena per veure cada un dels seus capítols. La decepció de tots tres ha anat augmentant amb cada nova entrega. Si El despertar de la fuerza (Episodi VII) fou un xic decebedora, Los últimos jedai (Episodi VIII) suposà una frustració absoluta. És per això que la nostra cita amb El ascenso de Skywalker (Episodi IX) no prometia gran cosa.

Només començar la projecció veig acció, molta acció, una acció, basada en trets i xocs d'espases, mancada de tota lògica argumental. En adonar-me del nivell de ximpleria i vacuïtat que, de ben segur, m'acompanyarà durant les més de dues hores que dura el llargmetratge, decideixo fer el que fa molt de temps que hauria d'haver fet: tornar a ser un nen. I és que, vista amb ulls de criatura, la pel·lícula, tot i que no deixa de ser una grandiosa merda, es converteix en quelcom fascinant. Els meus prejudicis d'espectador cínic s'esvaeixen deixant pas a l'emoció nua, a la simple recepció d'inputs que absorbeixo amb absoluta manca de sentit crític. Disney vol, amb la inestimable ajuda de la música de John Williams, que pateixi, doncs pateixo; Disney vol que plori, ploro; que rigui, ric.

Quan l'enorme Coca-cola de preu abusiu, que he comprat a l'entrada, em fa entrar unes temibles ganes d'orinar no m'atreveixo a abandonar la cadira, tot és massa apassionat, massa entretingut i explosiu per a perdre'm un sol segon. Finalment acabo corrent cap al lavabo i allí, tot forçant el meu esfínter per acabar la micció tan aviat com sigui possible, coincideixo amb un nen de poc més de dotze anys. Mirant als seus ulls descobreixo la mateixa emoció innocent dels meus dies de frikisme preadolescent i beneeixo al pervers sistema capitalista per haver-nos dotat d'aquest tipus de divertiments absurds capaços de fer-nos viatjar a mons de fantasia aliens a una realitat grisa, mediocre i sense espases làser.

A vegades penso que un dels pocs motius que em podrien portar a voler ser pare seria la d'agafar al meu presumpte fill i, abans no s'hagi deixat seduir per pantalletes i entreteniments digitals de cap mena (cosa ben difícil en els temps que corren), enfrontar-lo, tot havent apagat les llums, a L'Arrivée d'un train en gare de La Ciotat. El seu terror davant la imatge d'un tren de vapor que avança impassible cap a ell, l'espectador, sols seria comparable amb la por que degueren sentir els assistents a la vetllada cinematogràfica organitzada pels germans Lumière el 28 de desembre de 1895. El seu rostre, menut i espantat, seria la més clara mostra del poder que pot arribar a tenir la màgia del cinema. L'única màgia capaç de salvar-me en una freda tarda de Sant Esteve.