Bernat Dedéu: “Nosaltres érem els nanos llestos que, en un país normal, havíem de manar”

L'aquí present havia de ser una entrevista radiofònica, és per això que no disposava de cap foto d'en Bernat i m'he vist obligat a pispar-ne aquesta al senyor Toniher.

“Serà o a l’Ascensor o al Belvedere”. En dir-li que no coneixia cap dels dos locals i que l’únic Belvedere del que havia sentit a parlar era el palau vienès, va decidir que aquest bar del Passatge Mercader seria el nostre lloc de trobada. Cap a les set de la tarda me’l trobo assegut a la terrassa exercint, puro en boca, el seu envejable rol de senyor de Barcelona. “T’agrada el gintònic?”. La meva resposta, afirmativa com no podia ser d’altra forma, suposa l’inici d’un refinat procés etílic coordinat pel degà Ginés Pérez.

Bernat Dedéu (Barcelona, 1979) comença parlant de música i de com aquesta reflecteix l’esperit dels pobles. També parla de política i de periodisme. Un tema porta a l’altre i així passa gairebé una hora abans no em vingui al cap la gloriosa idea d’encendre la gravadora, donant el tret de sortida a l’entrevista.

Els teus orígens en l'articulisme polític es remunten als temps en què col·laboraves amb la Fundació Catalunya Oberta, capitanejada per Lluís Prenafeta. Eres un jove convergent?

No. Adscripció a l'espai pujolista-convergent jo no en tenia cap, al contrari, jo era un clàssic lector de El País, quina gràcia que, anys després, el subdirector d’aquest diari m’acabes denunciant per alguns dels meus articles. Era un tio que, en aquestes eleccions, hagués votat al Pablo Iglesias o al Pedro Sánchez. Però als Estats Units em vaig adonar del que era un país normal i, a part, vaig conèixer que hi havia una història filosòfica i literària de Catalunya que, simplement, no coneixia. I allà llegeixo a Ors i a Segarra i començo a veure que hi ha un país, que és el que es fa de l'any 1906 al 1936, que a mi, ni a la carrera ni a l'institut, m'havien explicat.

L'Antonio Baños us defineix a tu i a l'Enric Vila com a nous Noucentistes.

Més que Noucentista sóc un Orsià. A mi en Xènius m'ha ensenyat moltes coses. Primer, que existeix una literatura, un periodisme i una llengua que pot incidir d'una manera clara a la realitat. És a dir, que les idees no només són una cosa platònica que tu et fas en una espècie de me, myself and I, sinó que hi ha una traducció del periodisme i de les idees a la realitat. Després hi ha el plantejament de la Catalunya Imperi, és a dir, de què si tu vols jugar un rol en el món global, has de jugar com un actor polític de totes totes, no pots anar a mitges.

I en l'àmbit literari?

Xènius, Segarra i tota aquesta gent, em descobreixen una llibertat en el llenguatge que jo, en la meva educació, no havia tingut. M'ensenyen que als teus articles i a la teva prosa, qui mana ets tu. I que, per tant, des de la teva pàgina en blanc pots establir i ordir un llenguatge que creï un imaginari.

A part d'articulista ets filòsof.

Sobretot filòsof.

I nietzscheà.

La filosofia dels segles XVIII i XIX intenta definir “què és això del subjecte”; la del XX, a través de Nietzsche, Foucault i d'altres, vol escatir "qui ets tu". I aquesta és la pregunta amb la qual em barallo en els meus articles. 

Individualisme pur i dur.

Quan no tens un Déu auxiliador, un sistema auxiliador, un exterior que et justifiqui afirmativament o negativament, sinó que tu practiques la pura afirmació de tu mateix. Què és el que et queda? Aquesta és la gran pregunta del Nietzscheanisme. I aquesta és per a mi la gran tasca del vitalisme nietzscheà, és a dir: tu amb la teva força, que ets capaç de fer? És el que diu Zaratustra quan baixa, després de parlar amb Déu i amb la natura, a adreçar-se als homes i els hi diu: "Jo us porto el meu somriure insultant, jo sóc el primer home que ha gosat somriure".

Somriure davant la moral d'esclau.

És el que volíem fer amb Ordre i Aventura. Fer en el terreny de la cultura el paper del Barça del Guardiola. És a dir, escolta, nosaltres som més que un club, nosaltres representem uns valors, nosaltres volem ser els millors i, per tant, hem de jugar a la lliga dels millors. Guanyar ha de ser el normal i això és el contrari del processisme.

"Ho tenim a tocar".

El processisme és sempre un quedar-se en l'intent. I nosaltres vam proposar una cosa totalment diferent: no només ho toquem sinó que ho disfrutem i, a més a més, ens ho passem bé. I clar, la reacció del sistema i de la catalanor va ser la de fer el possible, i creu-me que ho van fer, per que això no passés.

A Nietzsche i d'Ors també els van fer la guitza en el seu moment. De fet, la imatge que ha quedat d'ells és la d'homes classistes, racistes, masclistes i, fins i tot, feixistes.

La cultura actual es basa en no llegir uns textos que són complexíssims. A mi, sovint em pregunten si aquest tipus de filòsofs tenen futur en un entorn on l'entreteniment és dominant. Crec que no, l'entreteniment sempre guanyarà perquè funciona. Sempre serà més fàcil viure jugant que asseure's a llegir el Zaratrusta o el Glossari de l'Ors, que requereix moltes hores. Sempre serà més fàcil distreure's que no pas admetre la complexitat d'uns textos que ara llegim, desenganyem-nos, quatre gats.

Cal reivindicar els clàssics?

Aristòtil, Plató, Heidegger, Foucault... No només són autors que et fan pensar, sinó que et fan pensar sempre d'una altra manera. És el que fa Descartes amb la Modernitat, descobrir que tot el que li havien ensenyat ja no val. Jo sóc d'una generació que justament s'enfronta a aquest canvi de paradigma. Tot el que ens havien promès, arriba un moment que dius: "Hòstia! Això s'ha acabat".

Tard o d'hora tot s'acaba.

Hi ha coses, i això l'edat t'ho fa entendre, que s'acaben. En això, l'Eugenio Trias, copiant Hegel, té raó. Hi ha èpoques que s'acaben. Com diu Hegel, amb una fase que a mi m'agrada citar molt: "Els moments històrics només s'entenen quan estan en el seu ocàs". I ara, justament estem vivint un present molt interessant, perquè veiem que hi ha unes certes constants que s'estan acabant. Abans parlàvem de periodisme. El periodisme no existeix, la seguretat laboral, s'ha acabat. I això està molt bé perquè et dóna una sensació de finitud.

És frustrant?

La meva generació és la generació del desengany. Et poso el meu exemple. Vas als Estats Units, a estudiar, amb la beca de la caixa, patatí, patatá i després tornes a la teva ciutat i penses, jo viuré com vivien els meus pares i em compraré una casa i tindré fills i no-sé-què. Llavors arribes i tot això, hòstia, s'ha acabat. No hi ha ni feina ni fills, les relacions humanes han canviat, la nòvia que tenies quan te'n vas anar resulta que ja no la tens. Un pare putatiu meu es refereix a nosaltres com la generació sense nòmina. Nosaltres érem els nanos llestos que en un país normal havíem de manar. El Graupera havia de ser el President de la Generalitat, jo no havia d'escriure en un blog, havia de ser articulista en un diari. Tot això ara ho poses en un paper i dius coño, que estàveu sonats? Però no, perquè estàvem programats per això, veníem d'un terreny on la gent ens deia, "ara us toca a vosaltres".

I no va ser així.

Afortunadament. Totes aquestes promeses van quedar en nores, i nosaltres ens quedem en pilotes. I vosaltres naixeu ja amb el desengany sabut. Feu periodisme i sabeu que no podreu exercir mai de la vostra professió, vosaltres teniu més informació que mai i veieu el periodisme que es fa i dieu "però escolti, que és aquesta merda espantosa?". Us moveu per paràmetres que a nosaltres se'ns escapen, i això és una bona notícia, perquè així com les generacions anteriors a la meva sempre han intentat comprar als més joves, ara els joves sou difícilment comprables, perquè a vosaltres, com mai no heu tingut res, no se us pot amenaçar amb res.

Generació sense por.

La teva generació parteix d'aquest post-desengany i sap que hi ha coses en les quals no pot creure. Per exemple el procés. Aquesta idea de negociar, i de les taules. Escolti, això ja no dóna per més. Ara hi ha una generació de joves que veu que això s'ha acabat i que vol crear una cosa nova, indeterminada, no sabem lo que és. És a dir, que és el que vol un tio de 20 anys ara a Catalunya? No ho sabem, però sí que sabem que els paràmetres que té la teva generació per aproximar-se al món ni la meva generació ni el poder els controla. Per això jo estic molt a favor de coses tan allunyades de la meva ideologia com el 15-M o l'acampada de Plaça Universitat. Perquè són coses amb les quals una gent diu: estem aquí. Què pensa aquesta gent? No ho sabem, el que sí sabem és que el que pensa aquesta gent no és analitzable amb els paràmetres que, fins ara, havíem fet servir. Llavors, aquí s'obre un espai nou en el qual no sabem què passarà. I aquesta, ara per ara, és la meva única esperança.

Crec que confies massa en la meva generació. Molts dels meus companys de classe tenen a en Jordi Évole com a referent moral.

Evidentment, en cada generació hi ha una gent que vol viure del sistema o dels remanents d'un sistema que crea productes com Salvados, que és una cosa que, quan la mires des de qualsevol paràmetre periodístic has d'apretar a córrer. Però hi ha una part de vosaltres que ja no creieu en coses que us puguin decebre, no sou com nosaltres que teníem un ideal, un país que més o menys funcionava, uns paràmetres polítics... Jo encara m'emocionava quan vaig començar a anar a les tertúlies de Catalunya Ràdio o quan vaig publicar per primer cop a La Vanguardia. Vosaltres ja heu vist que tot això no és res, que La Vanguardia no la llegeix ningú.

Veus el futur molt negre?

A vegades cal que caigui tot perquè es creï una cosa nova. Ara hi ha una cosa molt interessant que és que les estructures que abans ho governaven tot ja no són omnipotents. Per posar-te un exemple. Abans el Tsunami, que són els partits i Òmnium, et deia que t'anessis a manifestar fins a les onze a un lloc. I ara, arriben les onze, i la gent es queda, perquè cada cop és menys naïf, menys tonta. Abans, el New York Times o La Vanguardia deien que una obra de teatre s'havia d'anar a veure i aquella nit el teatre s'omplia. Ara La Vanguardia diu que cal anar a un concert i la gent diu "eh, escolti, que jo ara vull quedar-me a casa i llegir-me a un blogger independent que sé que m'interessa". Els centres de poder s'han disseminat, el poder és arreu.

Horkheimer i Adorno deien que qualsevol augment en la llibertat comporta un increment del control per part del poder.

Estem en un temps tan boig que un partit, suposadament d'esquerres, com el PSOE fa un decret sobre les pàgines web que el podria haver signat el Putin. El problema està en què es vol controlar una cosa com internet que és incontrolable, quan tu condemnes una cosa, es fa viral i si no ho publica un tio, ho publicarà un altre des de Luxemburg. Hi ha uns paràmetres de control de la societat que ja no funcionen. A més hi ha un accés a la informació brutal. Hi ha nanos que somien en ser redactors de l'Évole, de la mateixa manera que hi ha d'altres que poden llegir el meu blog, que funciona lliurement, o descobrir coses que abans no es podien trobar ni en les Universitats ni en la premsa tradicional.

Ets optimista.

Començo a ser-ho ara, ho sóc des que els joves han reaccionat. Així com totes les generacions tenen la pulsió de perdurar, jo he vist que la meva generació l'han cremada, i mira que som joves i que encara ens queda la millor etapa de la nostra vida que són dels 40 als 60. Però lo màxim que podem fer nosaltres, i això ho diu sovint l'Enric Vila, és donar-vos un corpus de lectures perquè sigueu lliures.

Alguna recomanació?

El Canvi de Bauçà, el vaig llegir a Nova York. Vaig entendre el meu barri, l'Eixample, estant a 7.000 quilòmetres de casa. També els articles del Segarra. Els llegeixes i dius, tete, però si estem aquí. Veus aquella llengua, aquell català i t'adones que són espais de llibertat. Llavors, 30 tios de la teva edat que facin articulisme, des del seu blog, des del seu espai, havent llegit Segarra, són una mina. Aquests nois no han de batallar per que els contracti La Vanguardia. En el seu blog els poden llegir milers de persones i, a més, fer-ho en una llengua colonitzada i mig morta com és el català.

Parlant del català, com veus el futur de la llengua?

Sóc pessimista en el terreny global. El català que s'escriu és cada dia més pobre. Si tu compares programes de TV3 emesos als anys 80 amb el que es fa ara, t'adonaràs que la llengua s'ha contaminat convertint-se en un catanyol insofrible. Per altra banda, hi ha un major accés als textos que dignifiquen la nostra llengua en el seu àmbit de llibertat i això és esperançador. Quan el Pla diu que pensa els adjectius mentre es caragola la cigarreta i tal, el tema no és l'adjectiu com a paraula, el tema és que quan tu penses una paraula i poses la frase correcta que tu vols fer per explicar una cosa, estàs guanyant un espai de llibertat. La llengua no només és la teva zona de confort, és la teva palanca per explicar-te a tu mateix. Com més domines la teva llengua més et domines a tu mateix perquè tens més eines per disparar-te cap a on vulguis. Quan el Pla rumia els adjectius, no només està rumiant la paraula adequada, està pensant la musicalitat de la frase, buscant la frase ben feta i una frase ben feta, no té preu.

L'arribada d'en Gerard i en Víctor suposa un abrupte final per a l'interrogatori i obre pas a una nova ronda de gintònics, revulsius per a una tertúlia que s'allargarà fins passada la una de la nit. La formalitat i l'elegància dels temes sobre els quals divaguem en les següents hores descendiran al ritme en què es buiden els nostres gots. De sobte, sóc víctima d'un atac de supèrbia que em porta a considerar-me èmul dels tertuliejadors dels bons temps, dels veritables senyors de Barcelona. De gran no vull ser periodista, vull ser noucentista.

Joan Simó