Lara

I és mirant Doctor Zhivago que m'escandalitzo davant la brutalitat de la massa cruel. Aquell pobre metge, culte i refinat, torna a casa per esdevenir víctima d'homes bruts, ximples i lletjos, de bolxevics. Pobre doctor! Ai dels esperits elevats aixafat per la xusma!

Penso això a Vilassar de Mar, des del meu sofà, amb la panxa plena i una cigarreta a la boca. Penso això acotxat per les tendres urpes de l'estat del benestar. Penso això i després em plantejo que, al Sant Petesburg de 1917, eren pocs els que podien gaudir d'un sofà i tres contundents àpats al dia. De nèixer en aquells temps, servidor haguera estat, molt probablement, un d'aquells pàries que, en la seva voluntat de venjança, hauria aprofitat qualsevol ocasió per humiliar a un home net, llest i guapo. 

Les coses maques, els poemes, la il·lusió i el plaer sempre han estat patrimoni dels afortunats. Sempre ha estat així. I ara que els rics ens han deixat tenir televisors de plasma jo, net de taxista i camioner, ploro pels infortunis d'un metge zarista. Som massa i massa morirem. La revolució queda massa lluny, visca el kitsch!

Allò que no sé com escriure

Poques coses són menys valuoses que un diari caducat. I no em refereixo a aquells exemplars arcaics i groguencs que hom custodia en calaixos plens de pols per rememorar efemèrides oblidades. Parlo dels tabloides vulgars que, després de ser regalats a l'engròs en alguna estació ferroviària, són abandonats a la seva sort. Als temps de Twitter, la informació caduca més ràpid que les fruites.

Però hi ha quelcom que sovint passa desapercebut en aquests rebregats fulls de paper: la seva elegància. Una elegància discreta que, un cop abandonats, els permet prosseguir el seu viatge a través de l'R1. De la grisor metropolitana als misteris onírics que amaga la frontera francesa i el tan mitificat Empordà. Una elegància amb la qual, en certa forma, m'hi sento identificat. Groc i ferèstec com els articles ignorats.

Vichy Catalán

Durant el primer aniversari de la frustrada creuada dels somriures, el Mariscal Torra ordenà als cavallers de la porra sortir a mossegar el culet d'uns estudiants revisionistes que varen atrevir-se -quina blasfèmia!- a negar el mantra lacrimogen dels autonomistes ensopits. Qui vol revolucions podent comprar llacets? L'oligarquia del seny dorm tranquil·la. Seguim.

Moral de 'xiringuito'

Baret, guingueta, barracó o quiosquet són només un exemple de les mil i una rebuscades formes que té la llengua de Pompeu Fabra per referir-se a una mateixa cosa: els xiringuitos. Aquests tipus de locals, que entre els mesos de juny i agost s'apoderen de totes les platges de la nostra geografia, representen un dels màxims exponents de la decadència a la qual pot arribar l'espècie humana. La seva aparent bellesa, molts cops esquitxada per reminiscències d'un Hawaii idealitzat, contribueix a una imatge de fals luxe que es veu confirmada amb els escandalosos preus de les begudes que s'hi ofereixen. Però rere aquesta capa chic i pretensiosa s'hi amaguen els trets més característics d’aquell horterisme del qual tots som víctimes durant l'estiu. Parlo de les xancles, l'olor de crema solar i la sorra entre els dits. Parlo dels bronzejats excessius, el greix dels entrepans, el paper de plata i aquella suor perpetua i ineludible. Parlo de l'alegria desfasada i rutinària dels que, setmanes abans, eren tristes i grises bestioles d'oficina.

Tots els xiringuitos, cap se n'escapa, segueixen la mateixa lògica i funcionament. L'amo és sempre una persona de certa edat que fuma. Normalment ho fa en una taula, apartada de la multitud, que esdevé una espècie de llotja presidencial des d'on ordena i gestiona tot allò que l'envolta. La plantilla de treballadors, variable depenent de les dimensions i la concurrència de l'establiment en qüestió, està formada per diverses noies joves i una figura imprescindible: el cambrer argenti. El motiu pel qual la nacionalitat dels assalariats masculins és sempre la mateixa segueix sent un misteri. Les males llengües parlen d'una xarxa criminal que s'encarrega de segrestar milers d'estudiants de Psicologia de Buenos Aires per a la seva explotació com a cambrers a la costa catalana. Sigui com sigui, cal reconèixer que els suposats traficants de persones tenen un gust força refinat pel que fa l'estètica; motiu pel qual les seves víctimes són sempre els joves més guapets i atlètics de la desembocadura del Río de la Plata.

"Cadaqués 1969", Xavier Miserachs

En caure la nit, es manifesta, amb més ímpetu encara, la decadència a la qual em referia amb anterioritat. És aleshores quan apareixen uns individus d'allò més característics que, en grups d'entre quatre i dotze persones, ocupen la majoria de cadires i monopolitzen el so ambient. Es tracta de grups d'amics que ja superen la quarantena i que escullen aquests tipus d'espais per rememorar vells i idealitzats estius de joventut. Les seves pells, un xic maltractades per l'edat, enrogeixen al ritme en què els gots es buiden i els cendrers es van omplint de groguencs filtres de Malboro. A mesura que passen les hores, el volum de les seves veus augmenta de forma inversament proporcional a la coherència de les frases que pronuncien. Enmig de tant bucòlica escena nocturna, un servidor s'enfonsava en les aigües tèrboles d'un amarg gintònic en companyia de tres amics. Les confessions que nosaltres, tendres èmuls dels nostres companys de terrassa, vàrem compartir entre fum i cartes les deixarem per un altre dia.

Devien ser les dues de la matinada quan el regent del xiringuito va donar permís als cambrers per seure a descansar una estona. L'argentí, un ros melenut i amb bigoti, degustava una cervesa mentre deixava anar banalitats diverses. Però jo no vaig poder escoltar aquelles banalitats, ja no estava allí, era molt lluny, pres en els ulls d'una de les seves companyes de feina. Desconeixia el seu nom i d'ella només recordava que, anys enrere, havia estudiat al meu institut. No em va reconèixer; jo a ella sí. La seva malaurada fama es devia a certes fotografies de caràcter eròtic que algun exnòvio pervers havia difós com a revenja passional o quelcom per l'estil. Les proves del delicte, rebudes per tots i cada un dels estudiants del centre, no van impedir que el responsable en sortís impune. No és molt difícil suposar que aquests fets havien perseguit la pobra noia durant els més de cinc anys que havien passat des d'aleshores. Quan dic que em vaig perdre en els seus ulls vull dir que, en certa forma, m'hi vaig empantanegar. Ni ella era cap nimfa ni aquesta pretén ser la descripció d'un poeta enamoradís. En aquella mirada, esquiva com la dels nens esporuguits, s'hi podia veure l'espessa buidor que deixen les llàgrimes mai plorades. El seu somriure forçat, carregat de dolor i incomprensió, donava a l'estampa un toc encara més sòrdid.

No sabia on ficar-me. Em sentia culpable. Còmplice de la massa cruel, de l'exèrcit dels mediocres i els miserables. Covard com aquells homes que, davant la injustícia, resten sords, cecs i muts. No em sentia culpable, ho era. La responsabilitat la compartiem entre tots, doncs la nostra moral era la de l’hedonisme, la del mirar cap endavant, la del xiringuito i la tranquilitat. Ningú semblava disposat a voler mirar enrere, a recordar a aquella cambrera, víctima del moralisme i l’omertà. No vaig dir-li res, de què podria servir? Més enllà, fosc i impassible, el mar prosseguia la seva monòtona cançó. Potser ell podria perdonar-me, potser ell podria perdonar-nos.

Vencedors i vençuts

ETA s'ha dissolt sense pena ni glòria. L'efecte ha estat el mateix que el d'aquelles notícies que, per molta importància que se'ls vulgui donar, s'esvaeixen com l'escalfor d'un cafè al gener.

La dissolució d'aquesta formació terrorista ha estat capaç de revelar la part més fosca de les dues Espanyes: una dreta obsessionada, al més pur estil dels nazarenos, amb la penitència a través del càstig i una esquerra idealista capficada en la recerca de mites romàntics als quals admirar i justificar.

Kapuściński tenia raó. No hi ha bons i dolent, hi ha botxins i víctimes. Potser valia la pena lluitar pel paradís socialista. Però la violència en mans dels imbècils (qualitat comú dins el gènere humà) resulta força perillosa. Les armes i el poder conformen l'essència de la perversió contra la qual ETA prometia lluitar i de la que va acabar impregnant-se. Víctimes transformades en botxins. Si matar és un acte irreversible, qui pot considerar-se amb dret a fer-ho?

L'Estat matava i matarà, ETA ja no. Vencedors i vençuts. Botxins que n'executen d'altres.

Joan Simó

Cao de Benós: “Tots els meus amics nord-coreans són feliços, no puc dir el mateix dels espanyols”

El país de Kim Jong Un és, encara avui, una gran incògnita. Deia Ramón Campoamor que "nada es verdad ni mentira / todo es según el color / del cristal con que se mira" i, per un dia, em decideixo a mirar el món des del cristall més roig possible, el nord-coreà. És un divendres gris, trist. Plou. El viatge fins a Tarragona se'm fa llarg. Dino de pressa i malament en un bar de la Rambla Nova i em dirigeixo cap al Pyongyang café. Allí m'espera Alejandro Cao de Benós, president de l'Associació d'Amistat amb Corea del Nord i delegat honorífic del seu govern.

Tinc entès que també és una estrella del karaoke.

M’agrada la música. Vaig estudiar solfeig durant quatre anys al conservatori de Tarragona. Diuen que tinc bona veu i m’han fet cantar en més d’una ocasió a la televisió coreana.

És un personatge públic?

Acostumo a sortir a la premsa.

Deu ser perquè és l’únic occidental del país.

No només això. Sóc l’únic estranger.

Com era a l’adolescència?

Un noi normal. Feia el que fa tothom. Sortia de festa i jugava al futbol amb els amics. Tot i això, preferia parlar amb persones adultes que amb la gent de la meva edat. Als meus companys de classe no els interessaven temes com la creació de l’univers, els ovnis o la vida després de la mort.

Qui és vostè?

Sóc un revolucionari comunista que lluita per trobar un sistema més igualitari. 

I per què ho va anar a fer a Corea del Nord?

Eren els anys noranta, una època en que els socialisme estava gairebé desaparegut, jo tenia setze anys i va ser aleshores quan vaig trobar un parell de llibres que em van guiar cap a la figura de Kim Il Sung i la revolució coreana.

Com va començar a treballar per al govern?

El 1992 vaig crear l’Associació d’Amistat amb Corea “9 de setembre”. Després de deu anys de tasca cultural, exposicions i conferències, el gran líder em va acceptar com a representant honorífic d’aquesta nació.

Es sent nord-coreà?

Políticament sí. Però també em sento català i espanyol. Hi ha coses que no es poden canviar.

És força habitual veure’l enfrontant-se a tertulians de tot tipus en platós televisius. Un psiquiatre el va acusar, al programa Espejo Público, de tenir problemes de salut mental. Què és el pitjor que li han dit?

Tinc 43 anys, he escoltat de tot. Un no pot deixar que l’estupidesa de determinades persones l’afecti. Enfadar-se seria propi de nens petits. El que em molesta és que la gent acusi de dictadors als nostres líders, que els insultin. No entenen que, per als coreans, Kim Jong Un representa la figura d’un pare.

La visió de la majoria de ciutadans espanyols sobre el règim de Pyongyang és negativa. Per què creu que és així?

La informació que arriba a través dels mitjans de comunicació està plagada de notícies sensacionalistes; des d’afusellaments públics a casos de canibalisme. La gran majoria de mitjans de comunicació no tenen com a objectiu informar, sinó guanyar diners. I aquest tipus de notícies sobre Corea serveix per vendre molts diaris. La gent vol morbo.

És cert que els coreans només poden lluir un nombre concret de pentinats?

No. És un altre exemple de llegenda urbana. Et pots pentinar com vulguis igual que ho faries a Espanya. Ara, si aquí et fas una cresta a veure qui et contracta… I això que vivim en un paradís de democràcia i llibertat.

Com és el dia a dia a Corea del Nord?

Les jornades laborals són de vuit hores i van de dilluns a dijous. El divendres és dia de treball voluntari i els ciutadans van a ajudar en les tasques de l’exèrcit o a collir arròs amb els pagesos. El dissabte les biblioteques estan obertes a tots els ciutadans perquè puguin estudiar allò que més els interessi. 

I pel que fa a l'oci?

La gent surt de treballar cap a les sis. Pots anar a prendre una cervesa amb els amics, a practicar esport, a pescar o al teatre. Totes aquestes activitats són gratuïtes. Paga l'Estat.

Existeix l'atur?

Ni atur, ni analfabetisme, ni drogaddicció. La delinqüència és mínima. El carrer és un lloc segur, les portes de les cases no estan tancades.

Es respecten els drets dels homosexuals?

L'orientació sexual és una cosa pròpia de cadascú. L'homosexualitat és respectada sempre que l'individu en qüestió respecti les normes morals de la societat.

Quines normes morals?

Les del confucianisme. Les relacions afectives de caràcter físic s'han de reservar per a la intimitat. Si un noi i una noia no es poden fer un petó anant pel carrer, dos homes tampoc.

Però poden casar-se?

El matrimoni gay no existeix encara de forma legal.

La llibertat d'expressió ha de tenir límits?

Cal respectar els sentiments dels que ens envolten. No es pot desitjar la mort d'un altre o promocionar grups terroristes com fa Pablo Hasél. Personalment no em sabrà greu si passa uns quants dies a la presó.

Molts cops s'ha definit Corea com un país hermètic. Per què és un sistema tan tancat?

Perquè estem en guerra amb els Estats Units des de 1950. Ens hem de defensar.

I per això calen armes nuclears...

Si no fos així, ens haurien envaït fa molt temps. És el que va passar amb Líbia.

Per què voldrien els americans envair Corea?

És una nació molt ben ubicada en l'àmbit geoestratègic. A tot això s'hi afegeix l'existència d'abundants recursos minerals, inclosa la reserva d'or més gran d'Àsia. I també un motiu ideològic. Un sistema socialista que funcioni representa una amenaça per a l'Imperialisme nord-americà.

El socialisme implica autoritarisme?

La premsa confon autoritarisme amb paternalisme. Són conceptes que no tenen res a veure. El líder no dóna ordres a ningú, s'encarrega d'inspirar a la població, de donar exemple. La gent l'estima tant que no li cal escorta.

Corea és un estat democràtic?

El problema és que el terme "democràcia" s'ha pervertit totalment. A Corea qualsevol ciutadà pot arribar a ser el president. És un sistema molt més democràtic que el de qualsevol país occidental.

La presidència no és successòria?

Clar que no. El president és triat per un parlament amb 687 diputats, escollits pels ciutadans en unes eleccions que es celebren cada cinc anys.

Existeixen altres partits a part del "Partit del Treball"?

Dos més, el Partit Social-demòcrata i el Partit Chondoista.

Es poden crear nous partits?

No. Aquests tres partits són els que garanteixen la persistència de la ideologia "Juche".

Què és el "Juche"?

És una idea creada per Kim Il Sung que parteix del marxisme-leninisme i inclou elements del confucianisme i el budisme.

Es podria aplicar a Espanya?

El socialisme ha d’adaptar-se a les característiques i la mentalitat de cada poble.

Com és la mentalitat nord-coreana?

El bé comú està per sobre dels interessos de cada individu. És una característica del món asiàtic en general. A Occident tendim a ser més individualistes.

És possible la Revolució al segle XXI?

Sí, el socialisme és possible i, de fet, és imparable. No deixa de ser una conseqüència de la desigualtat que genera el capitalisme. Trigarà més o menys però acabarà sent una realitat.

Defensa la tesi de "com pitjor, millor"?

Sí, per desgràcia. Fins que no s'arriba a una situació dramàtica la gent no és conscient de la necessitat d'un canvi. Si no hi ha un patiment real, ningú arriscarà la seva integritat personal per a fer la Revolució.

Diria que el que ha passat a Catalunya n'és un exemple?

Exacte. Si algú té una idea clara, lluita per ella fins a la mort. Jo no he vist a ningú donar la seva vida per defensar el Palau de la Generalitat. Tot ha estat un engany, una estratègia de màrqueting.

Quin és el principal problema de la nostra societat?

La societat està adormida. Els smartphones, les discoteques, les drogues, els centres comercials... Són eines del sistema per tenir-te controlat. Si tu no t'interesses per controlar el destí de la teva nació, un altre ho farà per tu.

Què en pensa de les persones apolítiques?

Són víctimes del sistema.

No ho som tots una mica?

Existeix un 80% de la població no pensa per si mateixa, simplement es deixa arrossegar. El capitalisme ens fa creure que som lliures, però vivim manipulats.

Hi ha alguna forma de sortir d'això?

La Revolució.

Alguna de més relaxada?

No. La resta són simples vies d'escapament.

Què es necessita per fer la Revolució?

Hi ha tres factors claus: un moment històric adient, organització i lideratge.

És imprescindible la figura del líder?

Sense un lideratge fort és produeixen fraccionalismes. És el que ha passat amb Podemos o amb l’independentisme i el traïdor de Puigdemont.

El fet que les dues Corees vagin juntes als Jocs Olímpics d'hivern ha estat una de les notícies més importants del que va d'any. Què n'opina?

És una molt bona notícia. Reflexa com els coreans podem avançar junts en molts aspectes, tot i que no ho fem en l'àmbit polític.

Arribarà la pau?

Esperem que sí. Però no depèn de nosaltres. Fins que els Estats Units no abandonin el control militar de Corea del Sud no hi haurà pau possible.

Existeix un risc real de guerra nuclear?

Trump no ens atacarà perquè sap que podem defensar-nos. A part de disposar d'armament nuclear, tots els nostres ciutadans tenen una formació militar bàsica: saben com utilitzar un fusell o llençar una granada.

Es pot ser feliç vivint així?

Tots els meus amics nord-coreans són feliços, no puc dir el mateix dels espanyols. Aquí tot és sexe, diners, aparença, interès propi... Vivim en una societat deshumanitzada, hem oblidat que és compartir. Per això al món capitalista hi ha tants suïcidis.

Joan Simó

'Sous le ciel de Paris'

La crisi dels refugiats s’intensifica a la capital francesa mentre les autoritats locals s’esforcen a mirar cap a una altra banda

Corria l’any 1951 quan Julien Duvivier va estrenar la pel·lícula Sous le ciel de Paris. La banda sonora del film, amb lletra de Jean Dréjac, ha esdevingut una de les icones de la capital francesa. La cançó explica tot allò que succeeix sota el cel de París: els enamorats passegen, els filòsofs reflexionen, les cançons s’enlairen... Hi passen moltes, moltíssimes coses, però no totes són tan agradables.

Segons dades de Metges Sense Fronteres, prop de mil refugiats malviuen als carrers de la Ciutat de l’Amor. La majoria d’ells esperen obtenir un permís temporal de residència, d’altres prefereixen continuar amb el seu camí i arribar a Alemanya o el Regne Unit. Mentrestant, els espera la vida al carrer, el fred, la humitat, la pluja i la incertesa.

A això s’enfrontava cada dia el sudanès Karim Ibrahim fins que, la nit del passat 10 de març, no va poder suportar-ho més. Després de travessar el Sàhara, el Mediterrani i la península Itàlica, París es va convertir en la seva tomba. “Va morir de desesperació” declarava la voluntària Clarisse Bouthier a les pàgines del diari francès Libération. Contribueix a agreujar la situació el fet que la mort d’en Karim es produís a pocs metres d’un centre d’acollida per a migrants i ningú fes res per ajudar-lo. De fet, la policia va tardar més de vuit hores en retirar el cos.

Diumenge  al migdia, prop de dues-centes persones es van concentrar al lloc dels fets, al costat de l’estació de metro de Porte de la Chapelle, per celebrar un minut de silenci. “És una altra mostra de l’arrogància de les autoritats d’aquest país de merda” diu el músic i activista Francis Lalanne, present durant l’acte. Ell és un més dels que considera que l’actitud del Govern de Macron en aquest aspecte està sent errònia.

“Estem a casa”

L’ascens de l’extrema dreta i les forces xenòfobes, confirmat amb els resultats de Lega Nord  a les darreres eleccions italianes, té, a la política francesa, un dels seus màxims exponents. Mentre alguns estaven de dol per la mort d’en Karim, el Front National de Marine Le Pen celebrava el seu congrés nacional a la ciutat de Lille. La líder de l’oposició, que s’esforça a desvincular-se de la radical imatge col·laboracionista i antisemita del seu pare, no rebutja a les seves proclames xenòfobes i contraries a l’arribada d’immigrants. Durant el seu discurs es va encarregar de deixar-ho ben clar: “On est chez nous” (“Estem a casa”). 

Per a Le Pen, estar a casa vol dir assegurar-se de tancar la porta a l’entrada de tot aquell que no sigui francès. Tot i que, segons una enquesta  de Le Journal du Dimanche, un 63% dels electors consideren al Front Nacional com una amenaça per a la democràcia, el seu discurs cada cop té més força. Deu ser per això que el president Emmanuel Macron s’ha afanyat a apropiar-se d’alguna de les mesures que proposa.

La nova llei d’asil i immigració, aprovada el passat mes de febrer, endureix considerablement la política de l’Elisi en matèria migratòria. La proposta governamental, que encara ha de ser aprovada pel parlament, planteja facilitar les deportacions massives i castigar amb penes de presó a aquells que utilitzin documents falsos per intentar entrar al país. Lluny queda ja el Macron que, en els seus primers mesos de govern, es dirigia a un grup de migrants amb aquestes paraules: “França és terra d’acollida i, al final del 2017, no hi haurà refugiats als nostres carrers”. És possible que, per al líder d’En Marche!, els africans que s’apleguen als voltants de  Porte de la Chapelle no siguin refugiats, sinó migrants econòmics.

"Més enllà de Síria"

La cara més visible de la crisi dels refugiats és, sens dubte, la Guerra Civil Siriana que, des del 2011, ha forçat el desplaçament d’onze milions i mig de persones, gairebé dos terços de la població. Cinc milions d’aquests desplaçats s’han convertit en refugiats a l’haver hagut d’abandonar el seu país de forma definitiva. Malgrat que molts d’ells intenten arribar a Europa, la majoria acaben en assentaments situats a Turquia, el Líban o Jordània. Països amb molts menys recursos i que concentren quatre milions de refugiats que contrasten amb el poc més d’un milió que han arribat al vell continent.

Però existeixen refugiats més enllà de Síria. Segons l’informe anual de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), gairebé 70 milions de persones s’han vist obligades a abandonar les seves cases a causa de conflictes bèl·lics, violència indiscriminada o persecucions degut a la seva ètnia, religió o orientació sexual. Països amb crisis socials i polítiques que ja fa anys que duren encapçalen el rànquing pel que fa a l’emissió de refugiats. En són un exemple Afganistan (2,7 milions), Somàlia (1,12 milions), Sudan del Sud (778.700), Sudan (628.800) o República Democràtica del Congo (541.500).

El polèmic pacte entre Turquia i la Unió Europea, firmat el passat 2016, ha contribuït a fer que es perpetuï aquesta situació. L’acord, que va suposar el pagament de tres mil milions al règim d’Erdogan, permet a les autoritats europees retornar impunement a aquelles persones que arribin a les costes gregues. Aquesta no és l’única mesura que han pres els països comunitaris per tal de blindar-se davant l’entrada de nouvinguts. Les devolucions en calent practicades pel govern espanyol a les fronteres de Ceuta i Melilla o el tractat firmat entre Itàlia i el govern de Trípoli representen els esforços de les democràcies europees per segellar les seves fronteres davant l’arribada dels refugiats.

L'Aware Aynle i l'Abdi Haybe van venir des de Somàlia després d'estalviar durant anys. Van triar França com a destí perquè, segons comenten, "ens van dir que França era el país de la llibertat". Noranta dies després de la seva arribada es mostren decebuts i ja pensen en com intentar arribar al Regne Unit.

“Els que arriben a les nostres fronteres no tenen res a perdre, no se’ls pot aturar” explica Andreu Rul·lan, capità del vaixell Astral i membre de l’ONG badalonina Proactiva Open Arms. La principal tasca d’aquesta associació ha estat el salvament de vides al Mediterrani, on, durant l’any passat, van morir 3.115 persones (segons dades de l’Organització Mundial per les Migracions). “La bombolla que ens hem construït és més fràgil del que sembla”.

Quan la bombolla esclata

Són les tres de la tarda. Una embarcació recorre les aigües del Canal Saint-Martin. A bord d’ella un grup d’homes agita la bandera de França. Riuen i beuen cervesa mentre esperen que comenci el partit de rugbi que enfronta la selecció nacional amb Anglaterra. Mentrestant, a la ribera s’hi acumulen les tendes de campanya que serveixen d’habitatge a un grup de prop de cent refugiats. El contrast entre tots dos mons és impactant.

A la luxosa Ciutat de la Llum han aperegut una sèrie de campaments improvisats. Els habitants d’aquestes tendes passen el dia esperant la data de la seva cita amb l’administració competent per demanar l’asil. Fumen, mengen el que han pogut arreplegar gràcies a la mendicitat i observen als turistes que passegen per París. Alguns els fotografien o es paren a parlar amb ells. L’Asad Jumanec i els seus companys de viatge s’han vist condemnats a convertir-se en un element més del paisatge parisenc. Són afganesos i fa quatre mesos que dormen al carrer.  Quan li pregunto si té alguna esperança, deixa anar un somriure àcid: “Esperança, què és això?”.

L’avorrida rutina s’altera els dissabtes amb la visita dels membres de La Table servie. Aquesta associació, fundada el 2009, s’encarrega de garantir un àpat calent setmanal i un parell de peces de roba als habitants del canal. El que sorprèn més d’aquest grup és la joventut dels seus integrants. Al seu fundador, l’enginyer informàtic Fané Niangry, l’acompanyen en la seva tasca solidària els amics del seu fillastre Imad, d’entre catorze i disset anys. “Com a musulmà el meu deure moral és fer que els més joves coneguin la pobresa que els envolta i entenguin la sort que han tingut”. Amb l’ajuda de la seva atrotinada i vella furgoneta Mercedes, aquests voluntaris s’encarreguen d’intentar fer un xic menys dura la vida d’aquells que ho han perdut tot.

Sous le ciel de Paris seguiran passant coses meravelloses dignes de ser cantades i d’altres que, per desagradables que siguin, no poden ser ignorades. La mort d’en Karim no ha estat ni la primera ni l’última que es produirà, cruelment, sous le ciel de Paris.

Joan Simó

Is Punk dead?

Bill Grundy intentant entrevistar als Sexs Pistols (1976)

“És una amenaça al nostre estil de vida, pitjor que el comunisme o la hiperinflació”, així es referia el presentador de la BBC Brian Trueman al gènere musical més rebel del moment, el Punk. Corrien els anys setanta i grups com els Sexs Pistols trencaven amb tot el que s’havia fet fins al moment. Eren pobres, lletjos i violents. No sabien tocar i molt menys cantar, però, contra tot pronòstic, triomfaven. Potser aquesta era la seva condemna. L’underground es convertia en comercial, del barri es passava a la sala de concerts i més tard a la discogràfica. El que era autèntic deixava de ser-ho. El Punk moria poc després de nàixer.

Els estils musicals poden morir, però els pàries persisteixen. Aquests mateixos pàries, que ara criden les seves consignes a ritme de Trap, són els que, el passat dissabte, es van apoderar de la sala Apolo. El responsable? El granadí Fernando Gálvez Gómez, més conegut com a Yung Beef. Una hora més tard del que tocaria, l’artista apareix davant l’expectant mirada de centenars de joves. L’escenari: una gegantina gàbia on Beef hi puja per començar el show. Cantar, el que és cantar, no canta. Més aviat crida. Ho fa sobre les seves pròpies cançons, prèviament enregistrades. No és playback, no pretén ser-ho. La qualitat musical no és important. No és un concert, és una festa.

Yung Beef durant el seu concert a Apolo (José Manuel Guitérrez, El Periódico)

Sobtadament, el traper demana als responsables del local que apaguin les llums i deixa anar la següent sentència: “Si alguien quiere pegarle una puñalada al de al lado, ahora es el momento”. El públic riu. L’agressivitat és un ingredient més d’aquest joc. I, realment, és un joc. O, més ben dit, un negoci. El mateix Yung Beef ha passat de kinki de barri a imatge comercial de prestigiosa marca Calvin Klein. Andy Warhol estaria fascinat.

La música dels pobres?

”Yo en la mierda me he criado, he crecido / He salido, he sobrevivido”, diu l’artista Kaydy Cain en la seva cançó Perdedores del Barrio. Amb lletres com aquesta es senten identifi cats en Juan i els seus amics del barri del Sant Crist (Badalona). Els agrada escoltar Trap, ho fan amb altaveus i seguts als bancs d’algun parc. És la seva forma de passar la tarda. En Juan té disset anys, vesteix pantalons de xandall i una dessuadora amb l’escut del Paris Saint-Germain, li agrada aquest estil musical perquè s’hi mostren les vivències reals de joves que, com ell, provenen dels barris més humils de les grans ciutats i busquen una vida millor: “Y ahora vivo bien, fumo y como bien / Y voy en metro porque puedo permitírmelo”.

Però no és necessari provenir d’un ambient com aquest per identificar-se amb aquest gènere. Els membres de la Pawng Gang en són un clar exemple. Van ser els primers a adaptar aquest estil de música al català i les seves lletres tenen, en alguns casos, un to força satíric; arribant a l’extrem de dedicar-li una cançó a la, ja difunta, Duquessa d’Alba. “L’important és l’actitud, mantenir-se jove, currar lo mínim possible i viure bé. Ens dediquem a un hobby que ens agrada i que, a més, dóna diners”, explica en Mateu Renyé, alies Teuma Thug. En Mateu, que també és llicenciat biologia, opina que aquest moviment no deixa de ser una escapatòria per una generació de joves que s’ha criat en una societat extremadament protectora i busca en les drogues (el nom Trap ve de les trap hauses americanes, locals on es trafica amb estupefaents), el sexe i l’ostentació una forma de rebel·lia. Segons ell, els gitanos encarnen la veritable trap life espanyola “sense necessitat de fer-se famosos ni penjar el que fan a Youtube”.

Is Trap dead?

“La societat ha canviat, en les lletres del Punk existia certa consciència de classe que ja ha desaparegut. Ara la majoria d’artistes tenen com a referent el model yankee d’exaltació i riquesa”, diu Joan S. Luna, cap de redacció de la revista Mondosonoro. Considera que, tot i això, és un moviment interessant que mostra la capacitat d’Internet per democratitzar l’accés al mercat musical a través de mitjans alternatius als tradicionals. El polític i músic Antonio Baños deia, durant una entrevista concedida al programa Lògic de Betevé, que el sistema s’encarrega d’anar a buscar allò que està als marges o que pot semblar alternatiu per integrar-ho i treure’n benefi ci. En un món controlat per les grans marques, el temps acaba convertint qualsevol cosa en mainstream. A la lletra de Crass no li faltava raó. Punk is dead. Trap is dead.

Joan Simó