"Las cosas podian haber sucedido
de cualquier otra manera y,
sin embargo, sucedieron así"
En record de Joan Simó Arnau (1934-2020)
“El sr. Joan va néixer a un poble de Lleida. De jove va anar a Alemanya, on va treballar en una fàbrica tèxtil. Va conèixer a la seva dona Pilar, es van casar a Salamanca i van tenir dos fills: José Luis i Juan. Després van venir a Barcelona on va treballar de taxista. Li agradava llegir el diari, jugar a les cartes, el bricolatge i la informàtica”. Aquestes cinc frases constitueixen el resum de la vida de Joan Simó Arnau. Estan impreses sobre un full blanc mal retallat i sobreposat a una cartolina verda situada en una de les parets de la quarta planta de la residència Mossèn Vidal i Aunós, la seva llar des de fa un parell de mesos. Al costat d’aquesta esquemàtica descripció de vuitanta-sis anys de vida s’hi troben d’altres que resumeixen l’existència dels seus companys de pis.
El geriàtric en qüestió està ubicat al carrer Navarra, un estret apèndix del carrer Constitució, al barri de Sants. L’edifici ha estat concebut com una espècie d’infern de Dante a la inversa on la cruesa de la condemna s’incrementa d’un pis a l’altre. La quarta planta és la destinada als vells més castigats per l’edat, els malalts d'Alzheimer. Entrar-hi espanta a qualsevol que no hagi conviscut abans amb la demència en estat pur. Com els llunàtics de Los renglones torcidos de Dios, els avis deambulen pel recinte amb la mirada perduda.
L’espectacle està amenitzat amb un recital de lamentacions proferides per una de les pacients, una senyora que emet, amb una cadència perfectament regular, un profund crit de dolor. “Aiiii, Aiiii, Aiii!”.
“Cuidado con esa, si te despistas te intenta morder”. La Pilar s’ha convertit en una experta en els intríngulis de la vida a la residència i és per això que prefereix passar l’estona a la primera planta, destinada a les visites i on l’ambient és més agradable o, com a mínim, desprèn menys ferum a farinetes i excrements. La rutina és gairebé sempre la mateixa: arriba cap a les cinc a l’edifici i s’hi està fins a les set, hora del sopar, acompanyant a en Joan, el seu marit, que, assegut a la cadira de rodes, juga amb caps de nines, reproduccions a petita escala de camions i cotxes o peces de Lego de mida gran pensades perquè els nens no se les empassin.
“Si se llega a ver así...”. L'Alzheimer no era cap cosa nova per a en Joan, que havia vist al seu pare i a la seva germana agonitzar a causa d’aquesta malaltia. “En un acte de pur egoisme sempre ens demanava que, si algun cop arribava a aquest punt, el matésim, però si ho fas te'n vas a la presó” argumenta el seu fill. També m’explica que, en veure que el final s’apropava, el seu pare va intentar matar-se un parell de cops. Avui en dia, els pensaments suïcides s’han apaivagat definitivament i es limita a estripar un exemplar caducat de la revista Hola. Sembla que això el diverteix força i sovint es posa a riure sol; abans plorava més.
L'arribada de l’hora del sopar, àpat compost per un pestilent puré verd, un iogurt, un flam i un got de llet, coincideix amb l’inici del moment musical. A través de la megafonia del centre comencen a sonar cançons que semblen pensades perquè els vells puguin aferrar-se a algun record juvenil a través de la veu d’artistes com Manolo Escobar o Joselito. Ara sona una versió instrumental de My Way. L’absència de la veu de Frank Sinatra em fa pensar que potser alguna de les infermeres encarregades de la selecció musical s’ha adonat del cinisme que suposaria el contrast entre una lletra com la d’aquest himne i la situació en la qual es troben els seus dispersos oients. “I've lived a life that's full, I've travelled each and every highway”. Sinatra parla dels records que apareixen al final d’una vida, luxe del qual han estat privats els habitants de la residència, inclós en Joan Simó Arnau que, en veure’s davant d’un mirall, saluda al seu reflex com si fos un individu perfectament desconegut. Sóc el seu nét, però d’això tampoc se’n recorda.
Joan Simó i Rodríguez
