ETA s'ha dissolt sense pena ni glòria. L'efecte ha estat el mateix que el d'aquelles notícies que, per molta importància que se'ls vulgui donar, s'esvaeixen com l'escalfor d'un cafè al gener.
La dissolució d'aquesta formació terrorista ha estat capaç de revelar la part més fosca de les dues Espanyes: una dreta obsessionada, al més pur estil dels nazarenos, amb la penitència a través del càstig i una esquerra idealista capficada en la recerca de mites romàntics als quals admirar i justificar.
Kapuściński tenia raó. No hi ha bons i dolent, hi ha botxins i víctimes. Potser valia la pena lluitar pel paradís socialista. Però la violència en mans dels imbècils (qualitat comú dins el gènere humà) resulta força perillosa. Les armes i el poder conformen l'essència de la perversió contra la qual ETA prometia lluitar i de la que va acabar impregnant-se. Víctimes transformades en botxins. Si matar és un acte irreversible, qui pot considerar-se amb dret a fer-ho?
L'Estat matava i matarà, ETA ja no. Vencedors i vençuts. Botxins que n'executen d'altres.
Joan Simó
