La crisi dels refugiats s’intensifica a la capital francesa mentre les autoritats locals s’esforcen a mirar cap a una altra banda
Corria l’any 1951 quan Julien Duvivier va estrenar la pel·lícula Sous le ciel de Paris. La banda sonora del film, amb lletra de Jean Dréjac, ha esdevingut una de les icones de la capital francesa. La cançó explica tot allò que succeeix sota el cel de París: els enamorats passegen, els filòsofs reflexionen, les cançons s’enlairen... Hi passen moltes, moltíssimes coses, però no totes són tan agradables.
Segons dades de Metges Sense Fronteres, prop de mil refugiats malviuen als carrers de la Ciutat de l’Amor. La majoria d’ells esperen obtenir un permís temporal de residència, d’altres prefereixen continuar amb el seu camí i arribar a Alemanya o el Regne Unit. Mentrestant, els espera la vida al carrer, el fred, la humitat, la pluja i la incertesa.
A això s’enfrontava cada dia el sudanès Karim Ibrahim fins que, la nit del passat 10 de març, no va poder suportar-ho més. Després de travessar el Sàhara, el Mediterrani i la península Itàlica, París es va convertir en la seva tomba. “Va morir de desesperació” declarava la voluntària Clarisse Bouthier a les pàgines del diari francès Libération. Contribueix a agreujar la situació el fet que la mort d’en Karim es produís a pocs metres d’un centre d’acollida per a migrants i ningú fes res per ajudar-lo. De fet, la policia va tardar més de vuit hores en retirar el cos.
Diumenge al migdia, prop de dues-centes persones es van concentrar al lloc dels fets, al costat de l’estació de metro de Porte de la Chapelle, per celebrar un minut de silenci. “És una altra mostra de l’arrogància de les autoritats d’aquest país de merda” diu el músic i activista Francis Lalanne, present durant l’acte. Ell és un més dels que considera que l’actitud del Govern de Macron en aquest aspecte està sent errònia.
“Estem a casa”
L’ascens de l’extrema dreta i les forces xenòfobes, confirmat amb els resultats de Lega Nord a les darreres eleccions italianes, té, a la política francesa, un dels seus màxims exponents. Mentre alguns estaven de dol per la mort d’en Karim, el Front National de Marine Le Pen celebrava el seu congrés nacional a la ciutat de Lille. La líder de l’oposició, que s’esforça a desvincular-se de la radical imatge col·laboracionista i antisemita del seu pare, no rebutja a les seves proclames xenòfobes i contraries a l’arribada d’immigrants. Durant el seu discurs es va encarregar de deixar-ho ben clar: “On est chez nous” (“Estem a casa”).
Per a Le Pen, estar a casa vol dir assegurar-se de tancar la porta a l’entrada de tot aquell que no sigui francès. Tot i que, segons una enquesta de Le Journal du Dimanche, un 63% dels electors consideren al Front Nacional com una amenaça per a la democràcia, el seu discurs cada cop té més força. Deu ser per això que el president Emmanuel Macron s’ha afanyat a apropiar-se d’alguna de les mesures que proposa.
La nova llei d’asil i immigració, aprovada el passat mes de febrer, endureix considerablement la política de l’Elisi en matèria migratòria. La proposta governamental, que encara ha de ser aprovada pel parlament, planteja facilitar les deportacions massives i castigar amb penes de presó a aquells que utilitzin documents falsos per intentar entrar al país. Lluny queda ja el Macron que, en els seus primers mesos de govern, es dirigia a un grup de migrants amb aquestes paraules: “França és terra d’acollida i, al final del 2017, no hi haurà refugiats als nostres carrers”. És possible que, per al líder d’En Marche!, els africans que s’apleguen als voltants de Porte de la Chapelle no siguin refugiats, sinó migrants econòmics.
"Més enllà de Síria"
La cara més visible de la crisi dels refugiats és, sens dubte, la Guerra Civil Siriana que, des del 2011, ha forçat el desplaçament d’onze milions i mig de persones, gairebé dos terços de la població. Cinc milions d’aquests desplaçats s’han convertit en refugiats a l’haver hagut d’abandonar el seu país de forma definitiva. Malgrat que molts d’ells intenten arribar a Europa, la majoria acaben en assentaments situats a Turquia, el Líban o Jordània. Països amb molts menys recursos i que concentren quatre milions de refugiats que contrasten amb el poc més d’un milió que han arribat al vell continent.
Però existeixen refugiats més enllà de Síria. Segons l’informe anual de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), gairebé 70 milions de persones s’han vist obligades a abandonar les seves cases a causa de conflictes bèl·lics, violència indiscriminada o persecucions degut a la seva ètnia, religió o orientació sexual. Països amb crisis socials i polítiques que ja fa anys que duren encapçalen el rànquing pel que fa a l’emissió de refugiats. En són un exemple Afganistan (2,7 milions), Somàlia (1,12 milions), Sudan del Sud (778.700), Sudan (628.800) o República Democràtica del Congo (541.500).
El polèmic pacte entre Turquia i la Unió Europea, firmat el passat 2016, ha contribuït a fer que es perpetuï aquesta situació. L’acord, que va suposar el pagament de tres mil milions al règim d’Erdogan, permet a les autoritats europees retornar impunement a aquelles persones que arribin a les costes gregues. Aquesta no és l’única mesura que han pres els països comunitaris per tal de blindar-se davant l’entrada de nouvinguts. Les devolucions en calent practicades pel govern espanyol a les fronteres de Ceuta i Melilla o el tractat firmat entre Itàlia i el govern de Trípoli representen els esforços de les democràcies europees per segellar les seves fronteres davant l’arribada dels refugiats.
L'Aware Aynle i l'Abdi Haybe van venir des de Somàlia després d'estalviar durant anys. Van triar França com a destí perquè, segons comenten, "ens van dir que França era el país de la llibertat". Noranta dies després de la seva arribada es mostren decebuts i ja pensen en com intentar arribar al Regne Unit.
“Els que arriben a les nostres fronteres no tenen res a perdre, no se’ls pot aturar” explica Andreu Rul·lan, capità del vaixell Astral i membre de l’ONG badalonina Proactiva Open Arms. La principal tasca d’aquesta associació ha estat el salvament de vides al Mediterrani, on, durant l’any passat, van morir 3.115 persones (segons dades de l’Organització Mundial per les Migracions). “La bombolla que ens hem construït és més fràgil del que sembla”.
Quan la bombolla esclata
Són les tres de la tarda. Una embarcació recorre les aigües del Canal Saint-Martin. A bord d’ella un grup d’homes agita la bandera de França. Riuen i beuen cervesa mentre esperen que comenci el partit de rugbi que enfronta la selecció nacional amb Anglaterra. Mentrestant, a la ribera s’hi acumulen les tendes de campanya que serveixen d’habitatge a un grup de prop de cent refugiats. El contrast entre tots dos mons és impactant.
L’avorrida rutina s’altera els dissabtes amb la visita dels membres de La Table servie. Aquesta associació, fundada el 2009, s’encarrega de garantir un àpat calent setmanal i un parell de peces de roba als habitants del canal. El que sorprèn més d’aquest grup és la joventut dels seus integrants. Al seu fundador, l’enginyer informàtic Fané Niangry, l’acompanyen en la seva tasca solidària els amics del seu fillastre Imad, d’entre catorze i disset anys. “Com a musulmà el meu deure moral és fer que els més joves coneguin la pobresa que els envolta i entenguin la sort que han tingut”. Amb l’ajuda de la seva atrotinada i vella furgoneta Mercedes, aquests voluntaris s’encarreguen d’intentar fer un xic menys dura la vida d’aquells que ho han perdut tot.
Sous le ciel de Paris seguiran passant coses meravelloses dignes de ser cantades i d’altres que, per desagradables que siguin, no poden ser ignorades. La mort d’en Karim no ha estat ni la primera ni l’última que es produirà, cruelment, sous le ciel de Paris.
Joan Simó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada