Is Punk dead?

Bill Grundy intentant entrevistar als Sexs Pistols (1976)

“És una amenaça al nostre estil de vida, pitjor que el comunisme o la hiperinflació”, així es referia el presentador de la BBC Brian Trueman al gènere musical més rebel del moment, el Punk. Corrien els anys setanta i grups com els Sexs Pistols trencaven amb tot el que s’havia fet fins al moment. Eren pobres, lletjos i violents. No sabien tocar i molt menys cantar, però, contra tot pronòstic, triomfaven. Potser aquesta era la seva condemna. L’underground es convertia en comercial, del barri es passava a la sala de concerts i més tard a la discogràfica. El que era autèntic deixava de ser-ho. El Punk moria poc després de nàixer.

Els estils musicals poden morir, però els pàries persisteixen. Aquests mateixos pàries, que ara criden les seves consignes a ritme de Trap, són els que, el passat dissabte, es van apoderar de la sala Apolo. El responsable? El granadí Fernando Gálvez Gómez, més conegut com a Yung Beef. Una hora més tard del que tocaria, l’artista apareix davant l’expectant mirada de centenars de joves. L’escenari: una gegantina gàbia on Beef hi puja per començar el show. Cantar, el que és cantar, no canta. Més aviat crida. Ho fa sobre les seves pròpies cançons, prèviament enregistrades. No és playback, no pretén ser-ho. La qualitat musical no és important. No és un concert, és una festa.

Yung Beef durant el seu concert a Apolo (José Manuel Guitérrez, El Periódico)

Sobtadament, el traper demana als responsables del local que apaguin les llums i deixa anar la següent sentència: “Si alguien quiere pegarle una puñalada al de al lado, ahora es el momento”. El públic riu. L’agressivitat és un ingredient més d’aquest joc. I, realment, és un joc. O, més ben dit, un negoci. El mateix Yung Beef ha passat de kinki de barri a imatge comercial de prestigiosa marca Calvin Klein. Andy Warhol estaria fascinat.

La música dels pobres?

”Yo en la mierda me he criado, he crecido / He salido, he sobrevivido”, diu l’artista Kaydy Cain en la seva cançó Perdedores del Barrio. Amb lletres com aquesta es senten identifi cats en Juan i els seus amics del barri del Sant Crist (Badalona). Els agrada escoltar Trap, ho fan amb altaveus i seguts als bancs d’algun parc. És la seva forma de passar la tarda. En Juan té disset anys, vesteix pantalons de xandall i una dessuadora amb l’escut del Paris Saint-Germain, li agrada aquest estil musical perquè s’hi mostren les vivències reals de joves que, com ell, provenen dels barris més humils de les grans ciutats i busquen una vida millor: “Y ahora vivo bien, fumo y como bien / Y voy en metro porque puedo permitírmelo”.

Però no és necessari provenir d’un ambient com aquest per identificar-se amb aquest gènere. Els membres de la Pawng Gang en són un clar exemple. Van ser els primers a adaptar aquest estil de música al català i les seves lletres tenen, en alguns casos, un to força satíric; arribant a l’extrem de dedicar-li una cançó a la, ja difunta, Duquessa d’Alba. “L’important és l’actitud, mantenir-se jove, currar lo mínim possible i viure bé. Ens dediquem a un hobby que ens agrada i que, a més, dóna diners”, explica en Mateu Renyé, alies Teuma Thug. En Mateu, que també és llicenciat biologia, opina que aquest moviment no deixa de ser una escapatòria per una generació de joves que s’ha criat en una societat extremadament protectora i busca en les drogues (el nom Trap ve de les trap hauses americanes, locals on es trafica amb estupefaents), el sexe i l’ostentació una forma de rebel·lia. Segons ell, els gitanos encarnen la veritable trap life espanyola “sense necessitat de fer-se famosos ni penjar el que fan a Youtube”.

Is Trap dead?

“La societat ha canviat, en les lletres del Punk existia certa consciència de classe que ja ha desaparegut. Ara la majoria d’artistes tenen com a referent el model yankee d’exaltació i riquesa”, diu Joan S. Luna, cap de redacció de la revista Mondosonoro. Considera que, tot i això, és un moviment interessant que mostra la capacitat d’Internet per democratitzar l’accés al mercat musical a través de mitjans alternatius als tradicionals. El polític i músic Antonio Baños deia, durant una entrevista concedida al programa Lògic de Betevé, que el sistema s’encarrega d’anar a buscar allò que està als marges o que pot semblar alternatiu per integrar-ho i treure’n benefi ci. En un món controlat per les grans marques, el temps acaba convertint qualsevol cosa en mainstream. A la lletra de Crass no li faltava raó. Punk is dead. Trap is dead.

Joan Simó