La Dansa de la Mort

La Dansa de la Mort de Verges (Dantzan, Flickr)

El passat 9 d'abril, Dijous Sant, s'havia d'haver celebrat la popular Dansa de la Mort de Verges. Dic que s'havia d'haver celebrat perquè, com és evident, la clausura absoluta a la qual ens tenen sotmesos en nom de la lluita contra el maleït virus, ha obligat a la suspensió d'aquesta festivitat. Malgrat que l'ajornament i cancel·lació de tota mena d'actes hagi esdevingut quelcom rutinari, el cas del tradicional ball macabre de Verges m'ha sorprès especialment. Resulta francament curiós que la por a la mort hagi pogut impedir la celebració d'un ritual dedicat a exaltar-la.

Originades a finals de l'Edat Mitjana, temps en què les pestes estaven a l'ordre del dia i la medicina era incapaç de salvar-nos el cul quan la cosa es posava magre, les danses de la mort eren un fenomen habitual arreu d'Europa. El seu objectiu no era altre que recordar a la població la imminència del seu destí tràgic, comú per a tota l'espècie humana. Segles després, Verges és dels pocs llocs on la tradició s'ha mantingut intacta. Així doncs, any rere any, diversos ballarins emmascarats s'encarreguen de repetir-nos dues sentències carregades de veritat i contundència: "Nemini parco" ("A ningú perdono", en referència al poder igualador de la parca) i "Lo temps és breu".

Acostuma a passar amb les tradicions que, a força de ser repetides acríticament, la gent n'oblida el significat original. Passa amb el Nadal, amb el Dia del Treballador i, com no podia ser d'altra manera, amb la dansa de calaveres d'aquest petit municipi del Baix Empordà. Aquest oblit es fa evident en un moment en què, incapaços d'acceptar la nostra condició de mortals, preferim enclaustrar-nos abans que parar atenció als savis consells dels nostres ancestres. 

El procés d'infantilització que ve devorant-nos d'ençà que a Occident no hi ha guerres ens ha fet creure que la seguretat era compatible amb la llibertat, que, passés el que passés, tot aniria bé i, encara pitjor, que una vida que valgui la pena podia ser viscuda sense la seva ineludible dosi de risc. Massa anys de fe cega en la ciència ens han fet oblidar que, com diria l'àvia, d'una cosa o altra hem de morir.

El virus ha vingut per quedar-se i la mort, fins ara considerada una tragèdia llunyana, ha irromput en escena. Davant aquesta situació es dibuixen dues opcions: trepitjar fort sent conscients que demà podria ser el nostre darrer dia (el Carpe Diem, tants cops reivindicat en temps de bonança) o aferrar-nos a la falsa promesa d'una immortalitat asèptica construïda a base d'obediència absoluta als líders, vigilància policial, mascaretes japoneses i aplaudiments ritualitzats. El temps dirà.

Joan Simó i Rodríguez

La ciudad desierta y los bárbaros del norte

“Those who would give up essential liberty to purchase a 

little temporary safety deserve neither liberty nor safety”

La resistencia

En estos días de confinamiento y pánico corremos el riesgo de olvidar uno de los rasgos diferenciales de nuestra cultura: la vida exterior, aquella que históricamente se ha desarrollado en plazas y mercados. El mundo que nos quede tras el paso del coronavirus amenaza con eliminar cualquier resquicio de esa atávica forma de existencia. Ideas como el teletrabajo o el distanciamiento social han llegado para quedarse. En realidad no son más que el culmen de un proceso de confinamiento que viene produciéndose desde hace tres décadas.

En su artículo de 1981 La ciutat i els nens, Montserrat Roig ya se quejaba de cómo los niños han dejado de jugar en las calles. La obsesión con la seguridad y el pánico de los progenitores a un ciudad inmensa convertida en jungla de cemento (hábitat impensable sin sus bestias y depredadores), ha llevado a toda una generación a huir del peligroso mundo callejero para encerrarse en la ultraprotectora esfera de lo doméstico. Móviles, ordenadores y televisión de pago solo han hecho que acelerar esta dinámica.

De este viraje hacia la reclusión habló Luis Racionero en su obra El Mediterráneo y los bárbaros del norte. El escritor catalán, recientemente fallecido, explica cómo el capitalismo y el amor al trabajo (característica propia del luteranismo) han tratado de desdibujar los rasgos esenciales de la cultura mediterránea, amante de la buena vida y propensa (gracias a un clima privilegiado) a hacer vida en las terrazas.

Más allá de sus teorías anti-germánicas, Racionero también nos da lecciones sobre urbanismo, disciplina que estudió en Berkeley y que le permitió comprender la importancia del concepto polis. Según él, la ciudad griega clásica, jamás superior a los 10.000 habitantes, representa la unidad fundamental de la civilización, es decir, la única forma en que los humanos han sido capaces de vivir en armonía, no tan solo con la naturaleza sino con ellos mismos.

La polis permite a sus ciudadanos (obviaremos hoy el tema de los esclavos) seguir al pie de la letra los preceptos del Oráculo de Delfos: “Conócete a ti mismo” y “Nada en exceso”. Su escala humana, alejada de las dimensiones colosales habituales en la metrópolis moderna, nos permite comprender cuál es el modelo a seguir para crear comunidades democráticas, autosuficientes, independientes y capaces de protegerse a sí mismas.

Ante un mundo de megalópolis donde el egoísmo y el miedo nos llevan a someternos a la voluntad del estado hobbesiano, mirar hacia la polis puede ser una buena forma de evitar volver a caer en las aberraciones urbanísticas perpetradas por los tiranos del pasado. De Bellvitge a la RDA, se ha querido desnaturalizar a hombres y mujeres colocándolos en ataúdes de cemento donde poder reposar tras maratonianas jornadas laborales. Métro, boulot, dodo...

Las mastodónticas ciudades de hoy, impresionantes a ojos del visitante pero grises de corazón y carentes de espíritu, continuan con sus agitadas rutinas sin saber que, pasito a pasito, aquello que una vez llamamos vida va apagándose en el ahogo de nuestras cómodas celdas de aislamiento. Las sillas que las abuelas de pueblo colocaban en los portales se vaciaron hace tiempo. Aun así, los presos aplauden. Somos una confiNación.

Joan Simó i Rodríguez

L'avi parla de pessetes

"Las cosas podian haber sucedido

de cualquier otra manera y,

sin embargo, sucedieron así"

En record de Joan Simó Arnau (1934-2020)

“El sr. Joan va néixer a un poble de Lleida. De jove va anar a Alemanya, on va treballar en una fàbrica tèxtil. Va conèixer a la seva dona Pilar, es van casar a Salamanca i van tenir dos fills: José Luis i Juan. Després van venir a Barcelona on va treballar de taxista. Li agradava llegir el diari, jugar a les cartes, el bricolatge i la informàtica”. Aquestes cinc frases constitueixen el resum de la vida de Joan Simó Arnau. Estan impreses sobre un full blanc mal retallat i sobreposat a una cartolina verda situada en una de les parets de la quarta planta de la residència Mossèn Vidal i Aunós, la seva llar des de fa un parell de mesos. Al costat d’aquesta esquemàtica descripció de vuitanta-sis anys de vida s’hi troben d’altres que resumeixen l’existència dels seus companys de pis.

El geriàtric en qüestió està ubicat al carrer Navarra, un estret apèndix del carrer Constitució, al barri de Sants. L’edifici ha estat concebut com una espècie d’infern de Dante a la inversa on la cruesa de la condemna s’incrementa d’un pis a l’altre. La quarta planta és la destinada als vells més castigats per l’edat, els malalts d'Alzheimer. Entrar-hi espanta a qualsevol que no hagi conviscut abans amb la demència en estat pur. Com els llunàtics de Los renglones torcidos de Dios, els avis deambulen pel recinte amb la mirada perduda. 

L’espectacle està amenitzat amb un recital de lamentacions proferides per una de les pacients, una senyora que emet, amb una cadència perfectament regular, un profund crit de dolor. “Aiiii, Aiiii, Aiii!”.

“Cuidado con esa, si te despistas te intenta morder”. La Pilar s’ha convertit en una experta en els intríngulis de la vida a la residència i és per això que prefereix passar l’estona a la primera planta, destinada a les visites i on l’ambient és més agradable o, com a mínim, desprèn menys ferum a farinetes i excrements. La rutina és gairebé sempre la mateixa: arriba cap a les cinc a l’edifici i s’hi està fins a les set, hora del sopar, acompanyant a en Joan, el seu marit, que, assegut a la cadira de rodes, juga amb caps de nines, reproduccions a petita escala de camions i cotxes o peces de Lego de mida gran pensades perquè els nens no se les empassin.

“Si se llega a ver así...”. L'Alzheimer no era cap cosa nova per a en Joan, que havia vist al seu pare i a la seva germana agonitzar a causa d’aquesta malaltia. “En un acte de pur egoisme sempre ens demanava que, si algun cop arribava a aquest punt, el matésim, però si ho fas te'n vas a la presó” argumenta el seu fill. També m’explica que, en veure que el final s’apropava, el seu pare va intentar matar-se un parell de cops. Avui en dia, els pensaments suïcides s’han apaivagat definitivament i es limita a estripar un exemplar caducat de la revista Hola. Sembla que això el diverteix força i sovint es posa a riure sol; abans plorava més.

L'arribada de l’hora del sopar, àpat compost per un pestilent puré verd, un iogurt, un flam i un got de llet, coincideix amb l’inici del moment musical. A través de la megafonia del centre comencen a sonar cançons que semblen pensades perquè els vells puguin aferrar-se a algun record juvenil a través de la veu d’artistes com Manolo Escobar o Joselito. Ara sona una versió instrumental de My Way. L’absència de la veu de Frank Sinatra em fa pensar que potser alguna de les infermeres encarregades de la selecció musical s’ha adonat del cinisme que suposaria el contrast entre una lletra com la d’aquest himne i la situació en la qual es troben els seus dispersos oients. “I've lived a life that's full, I've travelled each and every highway”. Sinatra parla dels records que apareixen al final d’una vida, luxe del qual han estat privats els habitants de la residència, inclós en Joan Simó Arnau que, en veure’s davant d’un mirall, saluda al seu reflex com si fos un individu perfectament desconegut. Sóc el seu nét, però d’això tampoc se’n recorda.

Joan Simó i Rodríguez