La Dansa de la Mort

La Dansa de la Mort de Verges (Dantzan, Flickr)

El passat 9 d'abril, Dijous Sant, s'havia d'haver celebrat la popular Dansa de la Mort de Verges. Dic que s'havia d'haver celebrat perquè, com és evident, la clausura absoluta a la qual ens tenen sotmesos en nom de la lluita contra el maleït virus, ha obligat a la suspensió d'aquesta festivitat. Malgrat que l'ajornament i cancel·lació de tota mena d'actes hagi esdevingut quelcom rutinari, el cas del tradicional ball macabre de Verges m'ha sorprès especialment. Resulta francament curiós que la por a la mort hagi pogut impedir la celebració d'un ritual dedicat a exaltar-la.

Originades a finals de l'Edat Mitjana, temps en què les pestes estaven a l'ordre del dia i la medicina era incapaç de salvar-nos el cul quan la cosa es posava magre, les danses de la mort eren un fenomen habitual arreu d'Europa. El seu objectiu no era altre que recordar a la població la imminència del seu destí tràgic, comú per a tota l'espècie humana. Segles després, Verges és dels pocs llocs on la tradició s'ha mantingut intacta. Així doncs, any rere any, diversos ballarins emmascarats s'encarreguen de repetir-nos dues sentències carregades de veritat i contundència: "Nemini parco" ("A ningú perdono", en referència al poder igualador de la parca) i "Lo temps és breu".

Acostuma a passar amb les tradicions que, a força de ser repetides acríticament, la gent n'oblida el significat original. Passa amb el Nadal, amb el Dia del Treballador i, com no podia ser d'altra manera, amb la dansa de calaveres d'aquest petit municipi del Baix Empordà. Aquest oblit es fa evident en un moment en què, incapaços d'acceptar la nostra condició de mortals, preferim enclaustrar-nos abans que parar atenció als savis consells dels nostres ancestres. 

El procés d'infantilització que ve devorant-nos d'ençà que a Occident no hi ha guerres ens ha fet creure que la seguretat era compatible amb la llibertat, que, passés el que passés, tot aniria bé i, encara pitjor, que una vida que valgui la pena podia ser viscuda sense la seva ineludible dosi de risc. Massa anys de fe cega en la ciència ens han fet oblidar que, com diria l'àvia, d'una cosa o altra hem de morir.

El virus ha vingut per quedar-se i la mort, fins ara considerada una tragèdia llunyana, ha irromput en escena. Davant aquesta situació es dibuixen dues opcions: trepitjar fort sent conscients que demà podria ser el nostre darrer dia (el Carpe Diem, tants cops reivindicat en temps de bonança) o aferrar-nos a la falsa promesa d'una immortalitat asèptica construïda a base d'obediència absoluta als líders, vigilància policial, mascaretes japoneses i aplaudiments ritualitzats. El temps dirà.

Joan Simó i Rodríguez