Lara

I és mirant Doctor Zhivago que m'escandalitzo davant la brutalitat de la massa cruel. Aquell pobre metge, culte i refinat, torna a casa per esdevenir víctima d'homes bruts, ximples i lletjos, de bolxevics. Pobre doctor! Ai dels esperits elevats aixafat per la xusma!

Penso això a Vilassar de Mar, des del meu sofà, amb la panxa plena i una cigarreta a la boca. Penso això acotxat per les tendres urpes de l'estat del benestar. Penso això i després em plantejo que, al Sant Petesburg de 1917, eren pocs els que podien gaudir d'un sofà i tres contundents àpats al dia. De nèixer en aquells temps, servidor haguera estat, molt probablement, un d'aquells pàries que, en la seva voluntat de venjança, hauria aprofitat qualsevol ocasió per humiliar a un home net, llest i guapo. 

Les coses maques, els poemes, la il·lusió i el plaer sempre han estat patrimoni dels afortunats. Sempre ha estat així. I ara que els rics ens han deixat tenir televisors de plasma jo, net de taxista i camioner, ploro pels infortunis d'un metge zarista. Som massa i massa morirem. La revolució queda massa lluny, visca el kitsch!