 |
| Una postal que defineix prou bé l'essència del país |
2 d'abril - Un fugaç cop d'ull a la silueta urbana de Skopje permet comprendre que Bellvitge és un concepte universal. La capital de Macedònia no suposa una excepció respecte a l'habitual grisor de les ciutats exiugoslaves. Mentre el taxista musulmà que s'encarregava de conduir-nos de l'aeroport al nostre cau balbucejava inconnexos conceptes relacionats amb Messi, el Barça i Catalunya, vaig poder-me imaginar el que ens esperava.
 |
| Skyline d'inquestionable bellesa |
Més enllà del barri turc, un microcosmos amb olor de kebab i Erdoganisme, Skopje esdevé un galimaties d'edificacions monstruoses, cotxes aparcats en tercera (i en quarta) fila, autobusos londinencs reciclats, barraques i carreteres mal asfaltades. Especial menció mereixen les estàtues que, superant en nombre als habitants de la ciutat, s'encarreguen d'homenatjar a qualsevol individu mínimament destacable que hagi nascut, viscut o visitat durant més d'un quart d'hora la més gran de les nacions aparegudes mai sobre la capa terrestre: la gran Macedònia.
El tema nacional podria ocupar un capítol a part. La visita al "Музеј на македонската борба за државност и самостојност", també conegut com a "Museum of the Macedonian Struggle" o "Museu del patiment en general" ens permet entendre la història del país i com, a la nostrada manera, els seus ciutadans viuen encara de victimisme d'un passat tràgic construït a base d'ocupacions i derrotes. Otomans, alemanys, búlgars i serbis han frustrat, al llarg dels segles, les aspiracions nacionals d'un poble tant romàntic com mediocre. L'únic gran èxit dels macedonis fou l'engendrament del pare de la globalització: Alexandre el Gran. I fins i tot això els és discutit per part dels veïns del sud, els grecs, que, no podent afrontar els seus gravíssims problemes econòmics, s'entretenen reclamant la propietat de la figura d'Alexandre. Malgrat la poca simpatia que m'inspiren els néts del feixista Plató, crec que fan bé. No pot ser que un home conegut com "el gran" nasqués en un lloc com Macedònia del Nord. A cadascú segons les seves necessitats i a cada país segons els seus mèrits. És per això que la figura de la Mare Teresa de Calcuta em sembla un símbol nacional més apropiat. Vella, cruel, lletja i fanàtica, aquella arrugada harpia fou digna filla de la ciutat que la va veure nàixer.
 |
| La construcció d'un temple neoclàssic en viu i en directe |
3 d'abril - Un cop vistos els resultats del projecte "Skopje 2014", el pla faraònic per convertir l'urbs en una espècie de capital europea prefabricada amb temples neoclàssics datats del MMIX, decidim aventurar-nos a travessar la frontera kosovar.
 |
| Potser Lewinsky és un cognom kosovar |
Exagerat i pessimista com sempre he estat, m'havia passat les darreres hores insistint sobre la perillositat del viatge a Pristina. En defensa meva diré que els resultats que un obté quan busca "Kosovo" a Google no són precisament tranquil·litazadors: violència, drogues, corrupció i tràfic d'òrgans. A tot això s'afegeix cert prejudici envers l'islam (i la religió en general), reafirmat per la nostra conversació amb el cosí de cert jugador del Levante. L'home en qüestió, que regenta una de les grans mesquites de Skopje, ens convida a entrar al temple i, mentre intercanvia cordials reflexions teològiques amb en Gerard i amb mi, evita dirigir la paraula a l'Andrea i l'Ariadna, mudades amb el vel normatiu i relegades al segon pla que els homes de fe han assignat a les dones durant tota la història de la humanitat.
Però, com és habitual, m'equivocava. Kosovo s'assembla més a Disneyland del que els serbis i els comunistots de Twitter voldrien acceptar. L'estàtua de Bill Clinton, únic reclam turístic de Pristina, és la més evident mostra del procés d'americanització salvatge que travessa el país. Hotels de luxe, banderes de la Unió Europea i centres comercials. Els hostes d'un cementiri intenten reposar obviant l'alegre cantarella de les màquines escurabutxaques del casino veí. Les guerres guanyades s'obliden de pressa.
 |
| Passió per l'automobilisme |
 |
| Julio Iglesias - "Hey" |
5 d'abril - Plou poc però, pel que plou, plou prou. Ohrid i els llocs d'estiueig en general perden força atractiu sota la pluja. Esmorzem en un bar a la vora del llac. Sonen cançons de Julio Iglesias i, incapaç de contenir la meva vena hispànica, m'arrenco en un dolç cantar que fa aplaudir a un dels clients, un senyor macedoni que em dedica un balcànic intent d'olé.
Ohrid és un lloc prou maco. Comento amb en Ventura la possibilitat que la ciutat acabi esdevenint l'enèsima víctima de la gentrificació. Ja m'imagino a les nenes de Sarrià explicant a les seves amigues les virtuts de la truita (el peix, no l'amalgama d'ous) local. "Sí tía, en plan, és un lloc molt guay, una forma diferent d'entendre la vida. És tant autèntic...". Però mentre el monstre del turisme de masses devora Venècia i Dubrovnik, Ohrid segueix sent un poble de pescadors on els propietaris de les barques es conformen en cobrar 600 dinars (uns 10€) per acompanyar als visitants a donar una volta pel llac.
La pluja continua amb la seva cançó. Als voltants de l'església de Свети Јован Канео (Sant Joan Kaneo) l'Ariadna i jo ens aturem a fumar. Algú, l'Andrea o en Gerard, ens fotografia. El Crist de Santa Sofia encara ens mira amb un sentiment confús que oscil·la entre el fàstic i la pietat. Sóc un imbècil feliç en un país remot. "Són les coses bones de passar a l'eternitat".
 |
| Estem de postal |
6 d'abril - Visitant el monestir de Treskavec m'adono que mai havia estat en una església de veritat. Quan els meus companys decideixen donar una volta per contemplar el majestuós paisatge, jo aprofito per agenollar-me davant l'altar. Si Déu ha baixat alguna vegada a la terra, ho ha fet aquesta tarda. Prop de l'horrorós municipi de Prilep, quatre esquerps rajos de sol han il·luminat el meu camí cap a la plenitud. He somrigut, sol, en un monestir abandonat. I això no m'ho treu ningú, ni el clergue ortodox que ronda per allí, ni les serps verinoses, ni els assecadors de tabac.
 |
| Ego sum lux mundi |
 |
| No vaig entendre que era, però estava molt bo |
Arribar a Otovitsa, lloc on hem de passar la nit, resulta més complicat del que, a simple vista, podia semblar. Les confuses indicacions oferides pel nostre llogater fan que en Gerard es desviï de la ruta. Sense saber com acabem al reialme d'un avi confús i enfurismat que ens apunta amb una llanterna mentre insisteix en repetir-nos que fotem el camp de casa seva. Per un moment ens veiem convertits en èmuls de la parella de Susqueda. Mentre fugim d'allí presos d'un terror absolut, l'Ariadna dorm plàcidament.
Un cop orientats i ja sense témer per les nostres vides, coneixem en Màxim. Aquest improvisat company de pis, amic del propietari, prepara el sopar i insisteix en que tastem la seva rakia casolana. Tot i que sembla tenir una predilecció per les noies, aconsegueixo captar la seva atenció i preguntar-li (amb la inestimable ajuda de Google Translate) quina és la seva opinió sobre les eleccions que se celebraran a aquest país el pròxim 21 d'abril. De la nostra macarrònica i breu conversació només n'aconsegueixo treure tres coses clares: 1) No li agraden els conservadors del VMRO-DPMNE, 2) els musulmans, en general, li agraden encara menys, 3) amb Tito les coses anaven millor. Una mica d'imaginació em permet imaginar-lo, deixant de banda nombroses i rellevants diferències culturals, com un jubilat andalús d'aquells que voten convençuts a la Susana Díaz.
7 d'abril - El nostre penúltim dia de viatge comença amb un esmorzar campestre. La Història de l'Art i els seus pedants deixebles poden considerar-se afortunats pel fet que Édouard Manet no nasqués a Otovitsa. Si aquest hagués estat el cas, el pintor s'hauria vist obligat a incloure, dins la seva famosa obra, als nostres companys de bar: un decadent grup d'homes que, carregats amb rudimentàries escopetes, fantasiegen amb temps més heroics mentre es preparen per seguir amb la seva croada contra els ànecs locals. Per a més precarietat, l'establiment només ofereix una tipologia de cafè: el turc. Totes les pàgines d'aquest diari em serien poques per descriure com de repulsiu i fastigós pot arribar a ser un beuratge que, d'ençà que el vaig tastar a Subotica (Sèrbia), evoca en mi el dolç gust de la nàusea.
 |
| Els caçadors gairebé no es veuen, era tot una llicència poètica |
Superat el tràmit matutí, ens dirigim a visitar les restes arqueològiques de la ciutat de Stobi. El sol crema com no ho havia fet durant cap dels dies que portem de viatge. Tenim gana i marxem a Veles per poder dir que hem dinat a la capital de les fake news. La ciutat ve a ser una versió balcànica de Cornellà de Llobregat on podem observar l'adaptació macedònia dels nostres apreciats quillos. Mai ens havíem sentit tan observats, la gent ens assenyala com a bèsties estranyes. Què hi foten els turistes en un lloc com aquest?
8 d'abril - Abans de marxar visitem per última vegada el barri turc de Skopje. En Gerard i jo coneixem a un home que atresora un retrat dels Jordis (Cuixart i Sánchez) a la seva botigueta d'insignes soviètiques. El món és un estrany mocador. Aprofito els meus darrers minuts a la ciutat per canviar els dinars que m'han sobrat per euros. 1.220 es transformen en 20, de macedoni ric passo a europeu precari.
El viatge amb taxi a l'aeroport se'm fa llarg. Tots dormen i jo decideixo parlar amb el conductor. Parlem sobre el que se sol parlar en aquests casos: meteorologia i política. M'explica un parell de coses que no recordo i, tot seguit, em pregunta per Catalunya. Com és habitual fora de les nostres fronteres, la gent té una visió molt més èpica de la que el conflicte català mereix. "You are fighting for freedom" - em diu. No sé què respondre. Tot, a tot arreu i sempre, és més complicat del que sembla. Somric. Em convida a fumar i responc amb l'única paraula que he après a dir: "благодарам" (gràcies).
El viatge amb taxi a l'aeroport se'm fa llarg. Tots dormen i jo decideixo parlar amb el conductor. Parlem sobre el que se sol parlar en aquests casos: meteorologia i política. M'explica un parell de coses que no recordo i, tot seguit, em pregunta per Catalunya. Com és habitual fora de les nostres fronteres, la gent té una visió molt més èpica de la que el conflicte català mereix. "You are fighting for freedom" - em diu. No sé què respondre. Tot, a tot arreu i sempre, és més complicat del que sembla. Somric. Em convida a fumar i responc amb l'única paraula que he après a dir: "благодарам" (gràcies).
 |
| Nosaltres i l'Alexandre de la discòrdia |
