Allò que no sé com escriure

Poques coses són menys valuoses que un diari caducat. I no em refereixo a aquells exemplars arcaics i groguencs que hom custodia en calaixos plens de pols per rememorar efemèrides oblidades. Parlo dels tabloides vulgars que, després de ser regalats a l'engròs en alguna estació ferroviària, són abandonats a la seva sort. Als temps de Twitter, la informació caduca més ràpid que les fruites.

Però hi ha quelcom que sovint passa desapercebut en aquests rebregats fulls de paper: la seva elegància. Una elegància discreta que, un cop abandonats, els permet prosseguir el seu viatge a través de l'R1. De la grisor metropolitana als misteris onírics que amaga la frontera francesa i el tan mitificat Empordà. Una elegància amb la qual, en certa forma, m'hi sento identificat. Groc i ferèstec com els articles ignorats.

Vichy Catalán

Durant el primer aniversari de la frustrada creuada dels somriures, el Mariscal Torra ordenà als cavallers de la porra sortir a mossegar el culet d'uns estudiants revisionistes que varen atrevir-se -quina blasfèmia!- a negar el mantra lacrimogen dels autonomistes ensopits. Qui vol revolucions podent comprar llacets? L'oligarquia del seny dorm tranquil·la. Seguim.