Baret, guingueta, barracó o quiosquet són només un exemple de les mil i una rebuscades formes que té la llengua de Pompeu Fabra per referir-se a una mateixa cosa: els xiringuitos. Aquests tipus de locals, que entre els mesos de juny i agost s'apoderen de totes les platges de la nostra geografia, representen un dels màxims exponents de la decadència a la qual pot arribar l'espècie humana. La seva aparent bellesa, molts cops esquitxada per reminiscències d'un Hawaii idealitzat, contribueix a una imatge de fals luxe que es veu confirmada amb els escandalosos preus de les begudes que s'hi ofereixen. Però rere aquesta capa chic i pretensiosa s'hi amaguen els trets més característics d’aquell horterisme del qual tots som víctimes durant l'estiu. Parlo de les xancles, l'olor de crema solar i la sorra entre els dits. Parlo dels bronzejats excessius, el greix dels entrepans, el paper de plata i aquella suor perpetua i ineludible. Parlo de l'alegria desfasada i rutinària dels que, setmanes abans, eren tristes i grises bestioles d'oficina.
Tots els xiringuitos, cap se n'escapa, segueixen la mateixa lògica i funcionament. L'amo és sempre una persona de certa edat que fuma. Normalment ho fa en una taula, apartada de la multitud, que esdevé una espècie de llotja presidencial des d'on ordena i gestiona tot allò que l'envolta. La plantilla de treballadors, variable depenent de les dimensions i la concurrència de l'establiment en qüestió, està formada per diverses noies joves i una figura imprescindible: el cambrer argenti. El motiu pel qual la nacionalitat dels assalariats masculins és sempre la mateixa segueix sent un misteri. Les males llengües parlen d'una xarxa criminal que s'encarrega de segrestar milers d'estudiants de Psicologia de Buenos Aires per a la seva explotació com a cambrers a la costa catalana. Sigui com sigui, cal reconèixer que els suposats traficants de persones tenen un gust força refinat pel que fa l'estètica; motiu pel qual les seves víctimes són sempre els joves més guapets i atlètics de la desembocadura del Río de la Plata.
En caure la nit, es manifesta, amb més ímpetu encara, la decadència a la qual em referia amb anterioritat. És aleshores quan apareixen uns individus d'allò més característics que, en grups d'entre quatre i dotze persones, ocupen la majoria de cadires i monopolitzen el so ambient. Es tracta de grups d'amics que ja superen la quarantena i que escullen aquests tipus d'espais per rememorar vells i idealitzats estius de joventut. Les seves pells, un xic maltractades per l'edat, enrogeixen al ritme en què els gots es buiden i els cendrers es van omplint de groguencs filtres de Malboro. A mesura que passen les hores, el volum de les seves veus augmenta de forma inversament proporcional a la coherència de les frases que pronuncien. Enmig de tant bucòlica escena nocturna, un servidor s'enfonsava en les aigües tèrboles d'un amarg gintònic en companyia de tres amics. Les confessions que nosaltres, tendres èmuls dels nostres companys de terrassa, vàrem compartir entre fum i cartes les deixarem per un altre dia.
Devien ser les dues de la matinada quan el regent del xiringuito va donar permís als cambrers per seure a descansar una estona. L'argentí, un ros melenut i amb bigoti, degustava una cervesa mentre deixava anar banalitats diverses. Però jo no vaig poder escoltar aquelles banalitats, ja no estava allí, era molt lluny, pres en els ulls d'una de les seves companyes de feina. Desconeixia el seu nom i d'ella només recordava que, anys enrere, havia estudiat al meu institut. No em va reconèixer; jo a ella sí. La seva malaurada fama es devia a certes fotografies de caràcter eròtic que algun exnòvio pervers havia difós com a revenja passional o quelcom per l'estil. Les proves del delicte, rebudes per tots i cada un dels estudiants del centre, no van impedir que el responsable en sortís impune. No és molt difícil suposar que aquests fets havien perseguit la pobra noia durant els més de cinc anys que havien passat des d'aleshores. Quan dic que em vaig perdre en els seus ulls vull dir que, en certa forma, m'hi vaig empantanegar. Ni ella era cap nimfa ni aquesta pretén ser la descripció d'un poeta enamoradís. En aquella mirada, esquiva com la dels nens esporuguits, s'hi podia veure l'espessa buidor que deixen les llàgrimes mai plorades. El seu somriure forçat, carregat de dolor i incomprensió, donava a l'estampa un toc encara més sòrdid.
No sabia on ficar-me. Em sentia culpable. Còmplice de la massa cruel, de l'exèrcit dels mediocres i els miserables. Covard com aquells homes que, davant la injustícia, resten sords, cecs i muts. No em sentia culpable, ho era. La responsabilitat la compartiem entre tots, doncs la nostra moral era la de l’hedonisme, la del mirar cap endavant, la del xiringuito i la tranquilitat. Ningú semblava disposat a voler mirar enrere, a recordar a aquella cambrera, víctima del moralisme i l’omertà. No vaig dir-li res, de què podria servir? Més enllà, fosc i impassible, el mar prosseguia la seva monòtona cançó. Potser ell podria perdonar-me, potser ell podria perdonar-nos.
Tots els xiringuitos, cap se n'escapa, segueixen la mateixa lògica i funcionament. L'amo és sempre una persona de certa edat que fuma. Normalment ho fa en una taula, apartada de la multitud, que esdevé una espècie de llotja presidencial des d'on ordena i gestiona tot allò que l'envolta. La plantilla de treballadors, variable depenent de les dimensions i la concurrència de l'establiment en qüestió, està formada per diverses noies joves i una figura imprescindible: el cambrer argenti. El motiu pel qual la nacionalitat dels assalariats masculins és sempre la mateixa segueix sent un misteri. Les males llengües parlen d'una xarxa criminal que s'encarrega de segrestar milers d'estudiants de Psicologia de Buenos Aires per a la seva explotació com a cambrers a la costa catalana. Sigui com sigui, cal reconèixer que els suposats traficants de persones tenen un gust força refinat pel que fa l'estètica; motiu pel qual les seves víctimes són sempre els joves més guapets i atlètics de la desembocadura del Río de la Plata.
 |
| "Cadaqués 1969", Xavier Miserachs |
En caure la nit, es manifesta, amb més ímpetu encara, la decadència a la qual em referia amb anterioritat. És aleshores quan apareixen uns individus d'allò més característics que, en grups d'entre quatre i dotze persones, ocupen la majoria de cadires i monopolitzen el so ambient. Es tracta de grups d'amics que ja superen la quarantena i que escullen aquests tipus d'espais per rememorar vells i idealitzats estius de joventut. Les seves pells, un xic maltractades per l'edat, enrogeixen al ritme en què els gots es buiden i els cendrers es van omplint de groguencs filtres de Malboro. A mesura que passen les hores, el volum de les seves veus augmenta de forma inversament proporcional a la coherència de les frases que pronuncien. Enmig de tant bucòlica escena nocturna, un servidor s'enfonsava en les aigües tèrboles d'un amarg gintònic en companyia de tres amics. Les confessions que nosaltres, tendres èmuls dels nostres companys de terrassa, vàrem compartir entre fum i cartes les deixarem per un altre dia.
Devien ser les dues de la matinada quan el regent del xiringuito va donar permís als cambrers per seure a descansar una estona. L'argentí, un ros melenut i amb bigoti, degustava una cervesa mentre deixava anar banalitats diverses. Però jo no vaig poder escoltar aquelles banalitats, ja no estava allí, era molt lluny, pres en els ulls d'una de les seves companyes de feina. Desconeixia el seu nom i d'ella només recordava que, anys enrere, havia estudiat al meu institut. No em va reconèixer; jo a ella sí. La seva malaurada fama es devia a certes fotografies de caràcter eròtic que algun exnòvio pervers havia difós com a revenja passional o quelcom per l'estil. Les proves del delicte, rebudes per tots i cada un dels estudiants del centre, no van impedir que el responsable en sortís impune. No és molt difícil suposar que aquests fets havien perseguit la pobra noia durant els més de cinc anys que havien passat des d'aleshores. Quan dic que em vaig perdre en els seus ulls vull dir que, en certa forma, m'hi vaig empantanegar. Ni ella era cap nimfa ni aquesta pretén ser la descripció d'un poeta enamoradís. En aquella mirada, esquiva com la dels nens esporuguits, s'hi podia veure l'espessa buidor que deixen les llàgrimes mai plorades. El seu somriure forçat, carregat de dolor i incomprensió, donava a l'estampa un toc encara més sòrdid.
No sabia on ficar-me. Em sentia culpable. Còmplice de la massa cruel, de l'exèrcit dels mediocres i els miserables. Covard com aquells homes que, davant la injustícia, resten sords, cecs i muts. No em sentia culpable, ho era. La responsabilitat la compartiem entre tots, doncs la nostra moral era la de l’hedonisme, la del mirar cap endavant, la del xiringuito i la tranquilitat. Ningú semblava disposat a voler mirar enrere, a recordar a aquella cambrera, víctima del moralisme i l’omertà. No vaig dir-li res, de què podria servir? Més enllà, fosc i impassible, el mar prosseguia la seva monòtona cançó. Potser ell podria perdonar-me, potser ell podria perdonar-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada