Ebola: de la pandèmia a l'anècdota

L'epidèmia d'Ebola que afecta República Democràtica del Congo ja és la pitjor de la història del país i la segona del món. Des que El País va informar d'aquest fet, el 10 de desembre de 2018, el nombre de morts ha passat de 283 a 468, segons informa l'Heraldo de Aragón (dades de l'1 de febrer). L'Ebola, la terrible malaltia africana que va terroritzar Occident durant el 2014, segueix matant. Tot i que aquest nou brot es va iniciar a les zones rurals, ja ha arribat a la ciutat de Butembo, de més de mig milió d'habitants, i amenaça d'expandir-se cap a Rwanda. La situació és especialment crítica a causa de les dificultats d'accés a la zona de màxima infecció, la regió de Kivu, immersa en un conflicte armat que, des del 2004, enfronta al govern central amb grups de guerrillers locals.

The Guardian (26/09/2018)

El País (10/12/2018)

Heraldo de Aragón (01/02/2019)

Les notícies vinculades a la RDC no acostumen a obrir els noticiaris. Tant és així que la fundació Thomson Reuters va considerar la crisi congolesa com el conflicte més "oblidat" del 2018. Però que un tema estigui minoritzat no vol dir que no se'n parli. El que vulgui i tingui temps per fer-ho, podrà informar-se de la situació al país natal del guanyador del darrer Premi Nobel de la Pau, Denis Mukwege. Un exemple dels diversos reportatges que s'han pogut llegir a la premsa espanyola sobre aquest tema són "Congo, el país de la herida eterna" i "Objetivo: siempre ellas" (Xavier Aldekoa, La Vanguardia).

El País (11/01/2019)

Centrant-nos en el cas de concret de l'epidèmia d'Ebola podem veure que, durant l'any passat, a El País es van publicar un total de 26 notícies amb la paraula "Ebola" al titular. Aquesta dada contrasta amb la de les 394 notícies publicades el 2014. Si comparem el nombre de morts per aquesta malaltia amb el de notícies, podem observar certa proporció. Però si ens centrem en l'evolució per trimestres, veiem que, a partir del moment en què l'Ebola va saltar la frontera del Mediterrani, el nombre de notícies va augmentar dràsticament. Només entre els dies 6 i 10 d'octubre de 2014 van sortir a la llum 53 escrits relacionats amb el contagi de la infermera Teresa Romero. Un d'ells, centrat en les declaracions d'un dels veïns de la malalta ("Se alejó de nosotros paseando el perro como si sospechase algo") ens indica el nivell de paranoia al que es va arribar. 53 informacions en deu dies centrades en una persona infectada davant 28 dedicades a 468 morts. En resum: 0'05 notícies per mort africà.

Joan Simó a partir de dades de El País (02/02/2019)

Joan Simó a partir de dades de El País (02/02/2019)

"Solo despertamos cuando la amenaza afecta a países desarrollados" deia José María Martín Moreno, assessor de l'OMS, en una entrevista concedida a El País. El 21 d'octubre de 2014 apareixia aquest altre titular: "Teresa Romero, curada de ébola". Amb l'entrada del nou any, el ritme de notícies decreixeria a marxes forçades i el 2015 el nombre d'informacions amb la paraula "Ebola" al titular passaria a ser de 74. Dos titulars d'aquell any ens ajuden a comprendre les dues cares de la moneda: "Alma, el nuevo perro adoptado de Teresa Romero y su marido" (24 de gener de 2015) i "Aumentan los casos de ébola en Sierra Leona, Guinea y Liberia" (4 de febrer de 2015). L'Ebola ja no era un problema per al primer món.

El País (24/01/2015)

El País (04/02/2015)

Articles citats (en ordre de citació):

- "La epidemia de ébola que sufre el Congo es ya la peor de toda su historia", José Naranjo, El País (10/12/2018).

- "El brote de ébola en RDC causa 468 muertes en seis meses y sigue sin control", Irene Escudero (EFE), El Heraldo (01/02/2019).

- "El ébola llega a una gran ciudad de Congo", José Naranjo, El País (05/09/2018).

- "El ébola amenaza con saltar las fronteras del Congo", José Naranjo, El País (26/01/2019).

- "Las crisis más olvidadas de 2018", El País (11/01/2019).

- "Mukwege: el disidente que decidió rechazar la violencia", Gemma Parellada, El País (05/10/2018).

- "Congo, el país de la herida eterna", Xavier Aldekoa, La Vanguardia (19/08/2018).

- "Objetivo: siempre ellas", Xavier Aldekoa, La Vanguardia (21/08/2018).

- “Se alejó de nosotros paseando el perro como si sospechase algo”, Elisa Silió, El País (08/10/2014).

- “Solo despertamos cuando la amenaza afecta a países desarrollados”, Jaime Prats, El País (10/08/2014).

- "Teresa Romero, curada de ébola", Elena G. Sevillano, El País (21/10/2014).

- "Alma, el nuevo perro adoptado de Teresa Romero y su marido", EFE, El País (24/01/2015).

- "Aumentan los casos de ébola en Sierra Leona, Guinea y Liberia", El País (04/02/2015).

Fonts de documentació:

- "Congo and Africa's World War: Crash Course World History 221", John Green, CrashCourse (16/01/2015).

- "Ébola: dos años y 11.300 muertes después", Instituto de SaludGlobal Barcelona (17/03/2016).

- "DRC resumes battle against Ebola after militia attack", Jason Burke, The Guardian (26/09/2018).

- "Si hay vacunas y protocolo ¿por qué este brote de ébola está siendo el más mortal?", Luis Encinas i Adelaida Sarukhan, El País (13/12/2018).

- "Ebola situation reports: Democratic Republic of the Congo", World Health Organization (27/01/2019).

Eines de cerca:

- Arxiu web de El País: https://elpais.com/archivo/

La venda del 'Grupo Zeta': una batalla política

“CaixaBank vol desfer-se d’El Periódico però impedir que el compri Jaume Roures”, aquest era el titular d’una notícia publicada pel digital VilaWeb el passat 11 de gener. La informació començava amb una anàlisi de la situació crítica del Grupo Zeta i, més concretament, de la seva principal publicació: El Periódico. VilaWeb centra gran part de la informació en destacar la caiguda del nombre d'exemplars venuts, de 79.063 (OJD, 2011) a 31.970 (OJD, 2018), durant el període d'Enric Hernàndez com a director del diari. També fa referència a l'exclusiva de Vertele segons la qual Rosa María Mateo hauria ofert a Hernàndez la direcció de TVE.

VilaWeb (11/01/2019)

Vertele (10/01/2019)

Però centrem-nos ara en el cas que ens ocupa, la venta del Grupo Zeta. Durant els darrers anys, aquest grup mediàtic ha intentat salvar-se buscant l’ajuda dels bancs. El primer crèdit, firmat el 2009 per un valor de 254 milions d’euros, era considerat per El Periódico com un acord que els situava en “immillorables condicions per fer front al futur econòmic i consolidar-se com un dels grups de comunicació més importants d’Espanya”. 

"Zeta firma con 24 entidades un crédito de 245 millones",
El Periódico (18/03/2009) 

Tot i això, la situació no va millorar i a aquest crèdit el van seguir dos refinançaments milionaris, un ERE de 135 treballadors, la venda d’Ediciones B i el tancament de Tiempo i Interviú. És per això que Antonio Asensio Mosbah, president del Grupo Zeta, ha decidit vendre l’empresa que va heretar del seu pare. Els principals interessats en la compra han estat Jaume Roures (Mediapro) i Javier Moll (Prensa Ibérica). Però l’elevat deute ha situat el grup mediàtic en un estat de dependència econòmica que permet a CaixaBank (una de les principals entitats prestadores) decidir sobre el seu futur. Segons informa Eldiario.es, l’entitat financera està disposada a perdonar un 50% del deute acumulat a canvi de què l’opció més suculenta, els 65 milions d’euros que ofereix Roures, sigui rebutjada. La possibilitat que El Periódico passi a mans d’un empresari afí a l’independentisme preocupa i molt. El mitjà digital parla d’una reunió d’alt nivell a la Moncloa on es va demanar a Javier Moll, president del grup Prensa Ibérica (Diari de Girona, Regió 7, Faro de Vigo) que millorés la seva oferta de compra. Altres mitjans com El Confidencial Digital parlen directament de “pressions” per part del govern espanyol.

"Caixabank se reúne con Henneo para la venta de Zeta tras la operación fallida con Prensa Ibérica",
Eldiario.es (10/01/2019)

El Confidencial Digital (09/01/2019)

Finalment, Moll es va negar a moure fitxa i ara els preferits de la banca són els grups Henneo (Heraldo de Aragón, 20 minutos) i Vocento (ABC). Eldiario.es afirma que Henneo, propietat de la familia Yarza, es quedaria amb El Periódico i Sport mentre que Vocento es faria càrrec de la resta de mitjans que integren el Grupo Zeta, els diaris regionals El Periódico de Aragón, El Periódico de Extremadura, Mediterráneo, Córdoba i La Crónica de Badajoz. Tot i això, la negativa d'Asensio a vendre l'empresa per parts complicaria aquesta operació.

Roures i Benet

Aclarits ja els interessos de la banca i l'Estat pel que fa al futur del Grupo Zeta, ens queda parlar dels motius que han portat als fundadors de Mediapro a llençar una oferta tan elevada. Per entendre-ho caldria remuntar-nos al febrer de l'any passat quan Roures i Benet van vendre el 53% de la seva empresa al fons d'inversió xinès Orient Hontai Capital (OHC) per un valor de 900 milions d'euros. Amb aquesta quantitat a la butxaca, els 65 milions oferts a Asensio Mosbah semblen poca cosa. També és important tenir en compte el rumor que situa a Tatxo Benet com a futur candidat a la presidència del Barça, la propietat de l'Sport seria un important trampolí per convertir-lo en el successor de Josep Maria Bartomeu.

El Español (13/02/2018)

Articles consultats:

- "CaixaBank vol desfer-se d’El Periódico però impedir que el compri Jaume Roures", VilaWeb (11/01/2019).

- "Rosa María Mateo ofrece a Enric Hernàndez, director de El Periódico de Catalunya, la dirección de TVE", Vanesa Rodríguez, Vertele (10/01/2019).

- "Zeta firma con 24 entidades un crédito de 245 millones", El Periódico (18/03/2009).

- "Caixabank se reúne con Henneo para la venta de Zeta tras la operación fallida con Prensa Ibérica", Eldiario.es (10/01/2019).

- "Presiones desde Moncloa a Javier Moll para que compre el Grupo Zeta", El Confidencial Digital (09/01/2019).

- "Roures vende el 53% de Mediapro a Hontai Capital por 900 millones para financiar los derechos de la Liga", Fernando Cano, El Español (13/02/2018).

- "La bomba que puede estallar en Can Barça", Joan Vehils, Sport (15/12/2018).

Lara

I és mirant Doctor Zhivago que m'escandalitzo davant la brutalitat de la massa cruel. Aquell pobre metge, culte i refinat, torna a casa per esdevenir víctima d'homes bruts, ximples i lletjos, de bolxevics. Pobre doctor! Ai dels esperits elevats aixafat per la xusma!

Penso això a Vilassar de Mar, des del meu sofà, amb la panxa plena i una cigarreta a la boca. Penso això acotxat per les tendres urpes de l'estat del benestar. Penso això i després em plantejo que, al Sant Petesburg de 1917, eren pocs els que podien gaudir d'un sofà i tres contundents àpats al dia. De nèixer en aquells temps, servidor haguera estat, molt probablement, un d'aquells pàries que, en la seva voluntat de venjança, hauria aprofitat qualsevol ocasió per humiliar a un home net, llest i guapo. 

Les coses maques, els poemes, la il·lusió i el plaer sempre han estat patrimoni dels afortunats. Sempre ha estat així. I ara que els rics ens han deixat tenir televisors de plasma jo, net de taxista i camioner, ploro pels infortunis d'un metge zarista. Som massa i massa morirem. La revolució queda massa lluny, visca el kitsch!

Allò que no sé com escriure

Poques coses són menys valuoses que un diari caducat. I no em refereixo a aquells exemplars arcaics i groguencs que hom custodia en calaixos plens de pols per rememorar efemèrides oblidades. Parlo dels tabloides vulgars que, després de ser regalats a l'engròs en alguna estació ferroviària, són abandonats a la seva sort. Als temps de Twitter, la informació caduca més ràpid que les fruites.

Però hi ha quelcom que sovint passa desapercebut en aquests rebregats fulls de paper: la seva elegància. Una elegància discreta que, un cop abandonats, els permet prosseguir el seu viatge a través de l'R1. De la grisor metropolitana als misteris onírics que amaga la frontera francesa i el tan mitificat Empordà. Una elegància amb la qual, en certa forma, m'hi sento identificat. Groc i ferèstec com els articles ignorats.

Vichy Catalán

Durant el primer aniversari de la frustrada creuada dels somriures, el Mariscal Torra ordenà als cavallers de la porra sortir a mossegar el culet d'uns estudiants revisionistes que varen atrevir-se -quina blasfèmia!- a negar el mantra lacrimogen dels autonomistes ensopits. Qui vol revolucions podent comprar llacets? L'oligarquia del seny dorm tranquil·la. Seguim.

Moral de 'xiringuito'

Baret, guingueta, barracó o quiosquet són només un exemple de les mil i una rebuscades formes que té la llengua de Pompeu Fabra per referir-se a una mateixa cosa: els xiringuitos. Aquests tipus de locals, que entre els mesos de juny i agost s'apoderen de totes les platges de la nostra geografia, representen un dels màxims exponents de la decadència a la qual pot arribar l'espècie humana. La seva aparent bellesa, molts cops esquitxada per reminiscències d'un Hawaii idealitzat, contribueix a una imatge de fals luxe que es veu confirmada amb els escandalosos preus de les begudes que s'hi ofereixen. Però rere aquesta capa chic i pretensiosa s'hi amaguen els trets més característics d’aquell horterisme del qual tots som víctimes durant l'estiu. Parlo de les xancles, l'olor de crema solar i la sorra entre els dits. Parlo dels bronzejats excessius, el greix dels entrepans, el paper de plata i aquella suor perpetua i ineludible. Parlo de l'alegria desfasada i rutinària dels que, setmanes abans, eren tristes i grises bestioles d'oficina.

Tots els xiringuitos, cap se n'escapa, segueixen la mateixa lògica i funcionament. L'amo és sempre una persona de certa edat que fuma. Normalment ho fa en una taula, apartada de la multitud, que esdevé una espècie de llotja presidencial des d'on ordena i gestiona tot allò que l'envolta. La plantilla de treballadors, variable depenent de les dimensions i la concurrència de l'establiment en qüestió, està formada per diverses noies joves i una figura imprescindible: el cambrer argenti. El motiu pel qual la nacionalitat dels assalariats masculins és sempre la mateixa segueix sent un misteri. Les males llengües parlen d'una xarxa criminal que s'encarrega de segrestar milers d'estudiants de Psicologia de Buenos Aires per a la seva explotació com a cambrers a la costa catalana. Sigui com sigui, cal reconèixer que els suposats traficants de persones tenen un gust força refinat pel que fa l'estètica; motiu pel qual les seves víctimes són sempre els joves més guapets i atlètics de la desembocadura del Río de la Plata.

"Cadaqués 1969", Xavier Miserachs

En caure la nit, es manifesta, amb més ímpetu encara, la decadència a la qual em referia amb anterioritat. És aleshores quan apareixen uns individus d'allò més característics que, en grups d'entre quatre i dotze persones, ocupen la majoria de cadires i monopolitzen el so ambient. Es tracta de grups d'amics que ja superen la quarantena i que escullen aquests tipus d'espais per rememorar vells i idealitzats estius de joventut. Les seves pells, un xic maltractades per l'edat, enrogeixen al ritme en què els gots es buiden i els cendrers es van omplint de groguencs filtres de Malboro. A mesura que passen les hores, el volum de les seves veus augmenta de forma inversament proporcional a la coherència de les frases que pronuncien. Enmig de tant bucòlica escena nocturna, un servidor s'enfonsava en les aigües tèrboles d'un amarg gintònic en companyia de tres amics. Les confessions que nosaltres, tendres èmuls dels nostres companys de terrassa, vàrem compartir entre fum i cartes les deixarem per un altre dia.

Devien ser les dues de la matinada quan el regent del xiringuito va donar permís als cambrers per seure a descansar una estona. L'argentí, un ros melenut i amb bigoti, degustava una cervesa mentre deixava anar banalitats diverses. Però jo no vaig poder escoltar aquelles banalitats, ja no estava allí, era molt lluny, pres en els ulls d'una de les seves companyes de feina. Desconeixia el seu nom i d'ella només recordava que, anys enrere, havia estudiat al meu institut. No em va reconèixer; jo a ella sí. La seva malaurada fama es devia a certes fotografies de caràcter eròtic que algun exnòvio pervers havia difós com a revenja passional o quelcom per l'estil. Les proves del delicte, rebudes per tots i cada un dels estudiants del centre, no van impedir que el responsable en sortís impune. No és molt difícil suposar que aquests fets havien perseguit la pobra noia durant els més de cinc anys que havien passat des d'aleshores. Quan dic que em vaig perdre en els seus ulls vull dir que, en certa forma, m'hi vaig empantanegar. Ni ella era cap nimfa ni aquesta pretén ser la descripció d'un poeta enamoradís. En aquella mirada, esquiva com la dels nens esporuguits, s'hi podia veure l'espessa buidor que deixen les llàgrimes mai plorades. El seu somriure forçat, carregat de dolor i incomprensió, donava a l'estampa un toc encara més sòrdid.

No sabia on ficar-me. Em sentia culpable. Còmplice de la massa cruel, de l'exèrcit dels mediocres i els miserables. Covard com aquells homes que, davant la injustícia, resten sords, cecs i muts. No em sentia culpable, ho era. La responsabilitat la compartiem entre tots, doncs la nostra moral era la de l’hedonisme, la del mirar cap endavant, la del xiringuito i la tranquilitat. Ningú semblava disposat a voler mirar enrere, a recordar a aquella cambrera, víctima del moralisme i l’omertà. No vaig dir-li res, de què podria servir? Més enllà, fosc i impassible, el mar prosseguia la seva monòtona cançó. Potser ell podria perdonar-me, potser ell podria perdonar-nos.

Vencedors i vençuts

ETA s'ha dissolt sense pena ni glòria. L'efecte ha estat el mateix que el d'aquelles notícies que, per molta importància que se'ls vulgui donar, s'esvaeixen com l'escalfor d'un cafè al gener.

La dissolució d'aquesta formació terrorista ha estat capaç de revelar la part més fosca de les dues Espanyes: una dreta obsessionada, al més pur estil dels nazarenos, amb la penitència a través del càstig i una esquerra idealista capficada en la recerca de mites romàntics als quals admirar i justificar.

Kapuściński tenia raó. No hi ha bons i dolent, hi ha botxins i víctimes. Potser valia la pena lluitar pel paradís socialista. Però la violència en mans dels imbècils (qualitat comú dins el gènere humà) resulta força perillosa. Les armes i el poder conformen l'essència de la perversió contra la qual ETA prometia lluitar i de la que va acabar impregnant-se. Víctimes transformades en botxins. Si matar és un acte irreversible, qui pot considerar-se amb dret a fer-ho?

L'Estat matava i matarà, ETA ja no. Vencedors i vençuts. Botxins que n'executen d'altres.

Joan Simó